Teman Negara. Malàisia (març 2008).

Arribada a Singapur de Bintan a la tarda. 4 hores de feina. Canvi de motxilla a la mateixa feina sense passar per casa. 19:10 h tren classe econòmica cap a Malàisia. Tràmits i primeres fronteres. Tren ple com un ou de gent. Aire condicionat no dona l’abast, puja la temperatura. Frontera Singapur: estació artificial al mig del no res. Fils de ferro amb espines, gossos, molts uniformes i armes. No seré el primer en fer una broma. Mig miler de persones, i un sol occidental. No crec que coincideixi amb la foto de l’home més buscat a Singapur. Estic tranquil. 1h 30 minuts perquè el tren arrenqui de nou. Entrada a Malàisia. Alguns passatgers abandonen el tren, millorant l’ambient difícil de respirar. 12 hores de viatge de nit. A mesura que desapareixen passatgers, comencen a aparèixer paneroles (“cucarachas”). Aixx.... una mica de aixx... 1 hora més tard ja m’he fet amic seu, i convisc amb pau i harmonia. Viatge cansat, mai se sap quan arribarà la teva estació. Hora prevista 6:45 am. Apareixen dos nois d’Índia que van al mateix paratge. Tenen menys idea que jo. Arribada estranyament puntual. País clarament musulmà. Taxista intenta prendre el pèl, entre enganys i històries. Intent de regatejar, preu continua en 80 RNM. Indis (pardillos) accepten. Comentari cap a ells “Sabeu que és un país musulmà i que els preus es negocien?”. Màquina expenedora de bitllets sense paper. Esperar 1:30 hores. Me’ls emporto a fer una volta pels voltants. Un altre taxi. Ja són 50 RMN. Trobem estació de busos que no existia segons taxista. Autocar 6 RNM (25 RNM segons taxista). Tres nois de Suècia esperen l’autobús. Canvi de companys de viatge, cap dins l’autobús! Teman Negara: una de les selves més antigues del món. Verd frondós. Molta vegetació. Molta humitat. Selva entretallada d’un generós riu d’aigua de color marró. El regne de les sangoneres. No es veuen gaires animals. No hi ha marines Nord Americans perduts des de la guerra de Vietnam. Força guiris al resort de l’altra banda del riu (on val una pasta dormir). Hostal barat per mi, gràcies. Lloguer de botes de trekking, degudament ruixades amb esprai anti-mosquits: el millor per evitar les sangoneres. 11:30 am, trekking en solitari a unes coves. 4 hores de marxa en solitari per la selva. Camins molt ben senyalitzats, no perill de perdre`s. Poblat indígena a mig camí. Decideixo entrar amb somriure a la cara i amb posat tranquil i amigable. Saludo als primers habitants. Saludo a uns segons. Ningú no em saluda. Uns quants ulls em vigilen des de la llunyania. Mitja volta i cap dins a la selva de nou. No vull ser l’àpat de ningú. Trobada amb els suecs a la tronada: no faran trekking de 3 dies perquè els hi costa una pasta. Àpats a petits restaurants flotants sobre barcasses en el riu. Barats. Cervesa nocturna amb els suecs. Quedem per demà per anar a fer el trekking plegats. Trekking i passeig per passarel·les sobre dels arbres. Una mica d’atracció turística per nens, res interessant. Comiat del suecs. Canvio d’hostal a un més barat al que no em desperti la crida a la pregària a les 6 am. No hi ha paper al lavabo. A mitja feina se’m acaba el paper que portava amb previsió de casa. Sota circumstàncies abraço la doctrina d’Al·là fent ús de l’aixeta. Dutxa? Ah deu ser això... Segon aix... Bossa de plàstic al terra i endavant. Relax. Conversa amb la Lluna. No es possible comprar una llibreta i un bolígraf en tot el poble. Llevar-se d’horeta al matí, i embarcar-se en un bot de fusta. 2 hores de viatge en bot. Cul quadrat. Un autobús llançadora i de nou a l’estació. 3 hores de marge. Passeig pel poble. Compra de queviures per la tornada, i de pas compra de altres menesters. Més barat que Singapur. Viatge de tornada de la mateixa índole que el d’anada. Arribada 12 pm de diumenge. Cansament, però satisfacció. Primera aventura asiàtica en solitari. Cost total del viatge inferior a 100 euros. Interès en repetir la visita, però amb un grup que vulgui fer un trekking de diversos dies (amb guia).

Bintan-SAB Meeting. Indonèsia (març 2008)

Quan algun dia sentiu que teniu el què es diu “una flor al cul”, sobretot no deixeu de regar-la!!

El SAP-meeting, que es celebra anualment, és aquella trobada per revisar junt amb experts convidats la feina realitzada durant l’exercici anterior i les noves propostes que us he comentat anteriorment. Aquesta trobada es realitza normalment en les mateixes instal·lacions del centre, però resulta que una vegada cada 5 anys, i si el pressupost ho permet, es trasllada a algun resort d’Indonèsia. Síííííííí!! I aquest any tocava Bintan!! Canviem-li l’aigua a la flor...

Així que hem pogut “gaudir” de 4 dies en un resort costejat per l’Institut, amb menges de luxe incloses! Tot plegat a suposat augmentar en un quilet la meva massa corporal, res de greu. Les cometes en el mot gaudir són no obstant més que justificables: l’entorn idíl·lic, però poc aprofitat. Durant dos dies, les hores diürnes i de sol, s’han esvaït tancats en la sala de conferencies, el que no ens ha permès gaudir de les platges generoses i poc concorregudes (com a mi m’agraden, i reclamo que se’m tregui l’estigma “d’antiplayero”, amb segons quines condicions les platges són precioses...), ni anar a fer un tomb per l’altra banda de l’illa. Així que no puc dir que he estat a Indonèsia realment, però tot és començar. La sensació amb la que em quedo és que és un país que cerc que em donarà feina, i la faré amb molt de grat, tant bé com pugui o em deixin, que els dies de festa aquí es compten!!

Ara, tot i els dies tancats a la sala de conferències, no em puc estar de dir-vos que em vaig permetre el luxe de que em fessin un massatge d’una hora amb aroma teràpia inclosa, música relaxant...mmm.... si un massatge de cap a peus (salvant únicament aquells atributs que ens atorguen al gènere masculí). L’altre luxe a destacar són les llargues passejades nocturnes per la platja, acompanyat del company d’habitació, o en solitari, observant multitud d’animalons, i gaudint una pau i tranquil·litat difícil de trobar en el dia a dia.

Indonèsia: hi tornaré!

PD: una nit vaig aconseguir que un grupet anéssim a fer un got, nit en la que vaig poder viure el que entenen com festa: el karaoke. Cada dia estic més convençut que no m’haig de dedicar a la música.

El llop esdevé gos falder.

Dues setmanes... Dues setmanes he hagut d’esperar poder veure el veritable cap del grup en acció. No voldria ser dolent, però he gaudit durant una intensa, graciosa i sorprenent hora.

Anualment es celebra una trobada de totes les seccions i grups de recerca del Institut on s’analitza les línies d’investigació que s’estan desenvolupant, i en la que es convida una representació de consellers vinguts d’Europa i Amèrica del Nord, que exposen la seva opinió i ofereixen el seu consell.

Aquesta trobada es prepara amb molt i molta cura. Els responsables de les presentacions amb els corresponents powerpoints, no són ni més ni menys que els caps, subcaps dels grups i els Doctors (jo de moment estic excusat per novell... i més val!). Totes les presentacions són revisades i discutides personalment amb al Directora de l’Institut, diríem que és la que remena les cireres i per damunt d’ella només hi ha cel... Doncs avui (10 de març) era el tron de revisió de les presentacions de hESC, el grup en el que m’he incorporat. El grup presenta 4 seccions diferents, de les quals tres (i no entraré gaire en detall) m’han agradat força, no tant sols el contingut, sinó també com han exposat la matèria. Però tothom es deu preguntar... i la quarta? Qui la feia? Si gent, la quarta ha estat la del meu cap, i realment ha estat força esgarrifós per no dir patètic!! No sé si no s’ha preparat gaire la presentació, però el que us puc assegurar és que avui hi ha una ovella esquilada més en aquest món!! Parlo seriosament, i intentant ser objectiu. No he pogut trobar un fil conductor en tota la presentació, ni sabia quina era la pregunta que tot científic es formula prèviament a desenvolupar un treball de recerca. Sinó, què és el que recerques realment? Així doncs, he pogut entendre amb més claredat com el “jefe” (si ja va entre cometes, li estic perdent el respecte potser? Ei! Però no la cordialitat i educació, que haurem de treballar junts!) desenvolupa la seva tasca de coordinar aquest grup. En poques paraules podríem dir que fa el que pot, però penso que no li aniria malament intentar instaurar un clima de participació més àmplia dins el grup, sense haver de mostrar-se com el cap. El que us puc assegurar és que em quedo molt més tranquil, i que em veig perfectament capaç de tirar endavant la meva feina, i amb més qualitat que la que he vist en alguns dels membres, el que em suposa una pau i tranquil·litat del dia a dia important.

Tornant a la reunió... el moment àlgid ha estat quan la directora cansada de fer-li correccions, finalment ha decidit abandonar temporalment el seu vol de nuddels (si per aquí es destil·la menjar en les reunions del migdia si es preveuen llargues, però aquest espectacle dona per si sol per un altre article... així que haureu d’esperar...), cosa molt poc habitual... aquesta dóna és capaç de menjar, escoltar, parlar i no si també respira o directament és sobrehumana. Un cop allunyada dels seus Nuddels li ha cardat una esbandida al jefe, que aquest no gosava ni aixecar el cap, amb la mirada fixada al portàtil, amb les orelles abaixades i la cua entre cames. Era la viva imatge del gos de l’anunci “No l’abandonis, ell mai no ho faria...” És la primera vegada que he pogut veure aquesta dona aixecar la veu. La millor frase ha estat:”Sempre fas el mateix: enganxes tots els resultats dels membres del teu grup, sense donar-li un fil conductor, ni integrar les diferents feines de les diferents seccions dins de la mateixa història, que és precisament la feina que et correspon!!”. En aquest moment he sentit un petit aire de compassió en mi, i he decidit desviar la mirada que fins al moment l’havia fixada en l’orador, per evitar que es sentís massa observat... La resposta d’ell (ho sento però no crec que sigui adequat posar noms a les figures, per si de cas... el què fa més complicada la redacció) ha estat, suposo, la que ell espera rebre dels seus súbdits: abaixar el cap sense ni tant sols plantejar-se el que se li ha transmès, prendre nota i callar. La veritat, és que fins i tot dubto que ho hagi entès realment.

Kornelia

"Don't try to understand, just try to know"

El meu supervisor i el seu grup.

"Horizontal, o vertical? Yo prefiero horizontal y a dormir a pierna suelta!!" Aquesta sentència del grup Siniestro Total em serveix per il·lustrar la pròpia concepció de com hauria de ser, no tant sols d'un grup de treball i/o investigació, sinó podent-se fer extensible a qualsevol tipus d'organització social. Vaig a situar-vos: després d'una setmana de scientist meetings, brefings, safety first, trainings,... finalment sembla que ja conec el grup de recerca en el que m'haig d'incorporar. hESC (Human Embrionic Stem Cells), per cert a petició del director del grup.

Aquest grup, com la resta dels grups del centre, es reuneix setmanalment per informar (si, si, ho dic clarament: només informar!) sobre els resultats que s'han obtingut durant la setmana. En aquests meetings hi ha d’assistir la secció del grup per complet (estudiants en pràctiques, tècnics, doctorands i doctors), en el meu cas la gent que es dedica a l’extensió de hESC per aconseguir dosis terapèutiques. Doncs, en un sol meeting ja n’hi va haver prou i suficient per assabentar-me de com s’organitza el grup, i com ja podeu intuir, consisteix en la organització més pobre i lamentable de les que s’ha pogut mai descriure en l’esdevenir d’aquest món.

–¡Mando y ordeno! –

Bé, això sempre des del meu punt de vista, segur que més d’un pensa diferent... Després d’haver estat educat en entorns de participació, on el compromís de la gent s’assoleix en base a la integració en equips de treball, i a més ser-ne un defensor a ultrança d’aquest sistema, la sorpresa (i perquè no dir-ho, la decepció) va ser majúscula. El cap (i no diré noms per evitar que un bon dia es pogués trobar davant del meu bloc i sentís curiositat pel què hi explico, però a la fotografia és el que té el polze aixecat), seu a la taula, i escolta amb una atenció més que dubtable la presentació de resultats, i en acabat pregunta ràpidament al seu assessor (el Sr Sahul d’ulleres, un expert amb el tema que els hi dona suport via videoconferència), i seguidament ordena el que s’ha de fer la setmana que ve. El debat, la discussió, els punts de vista, els anàlisis semblen que estan considerats una pèrdua de temps. Fantàstic tu! Com a mínim estic aprenent a mossegar-me la llengua i a callar (Mare, Jiorjio: us ho prometo és veritat, he après a callar!), però conseqüentment la meva implicació o sentiment d’implicació i integració en el grup és inversament proporcional a les vegades que callo. Sincerament no m’importa. He vingut a fer una feina, i la faré tant bé com pugui i sàpiga, aprenent de tothom que pugui, però sentiment en la feina... ben poc! Què hi farem? Doncs res, treballar i a finals (perdó a mitjans de mes... aquí és cobra a mitjans de mes) parar la mà: ¡Més diners per anar a veure món!

Ah! Això sí. Al jefe li ha faltat temps per repetir-me quin és l’exemple que haig de seguir. Un postdoc de la casa, i parafrasejant el diari de camp de l’amic Quiman, només és el gos de l’amo i mai serà més que això... I no ho dic perquè sigui mala persona (que sembla que no ho és), però dedueixo que deu gastar bona part del sou en pomada del tigre de tant mirar cap a terra i dir –Si senyor.- Em refereixo que la formació que rep no és completa, ja que no se li desenvolupa l’esperit crític ni la capacitat d’anàlisi, així doncs difícilment podrà esdevenir responsable d’un grup.

Per acabar, un cop acabada la reunió i degut a la meva sorpresa, comento amb un company que sembla tenir més paciència que un sant (és l’Hindú) el desenvolupament de la reunió. La única resposta que obtinc és: -Welcome to Singapore!- mentre mostra un somriure que expressa clarament un – Nanu! És el què hi ha!-. L’Hindú, dedueixo que ja cansat de la situació ha deixat la feina, i treballa a un centre que està dos cents metres de nostre.

Txals

No pateixis home, és el síndrome de l´expatriat. Aquest petit síndrome agafa de tant en tant, però no pateixis, no és perillós. Bé ho seria si fossis gallec, però com a català te cura.

George

It's a shame that the Asians don't know about drinking, I suppose you'll just have to teach them all about it!

Jiorjio

Quan et vingui al cap la pregunta " Què collons hi faig jo aquí?", recorda que "Hi sóc perquè vull, i quan vulgui torno a casa!"

Butterfly

"¡Pásalo bien, y no mires con quién!"

Hi ha coses que a tot arreu són iguals: El Sr. Fabian.

“Thank you very much for you exhaustive job and for your interest in find something regarding my budget and conditions. Perhaps, further I will need your services again.” Aquesta va ser la última frase que li vaig dirigir al Sr. Fabian via sms. El Sr. Fabian és l’agent immobiliari que el BTI (Bioprocessing Technology Institute, el centre en el que treballo) em va contactar perquè m’ajudés en la tasca de trobar pis. La nostra relació va durar aproximadament una setmana i mitja, i perquè la vaig allargar expressament per gaudir de poder “putejar” a un agent immobiliari (potser influenciat pel fet de tenir poca feina i estar avorrit), en serio, mai m’hauria pensat que hom s’ho pot passar bé d’aquesta estranya manera.

M’havia citat el dissabte 16 de febrer, davant del bloc on hi ha el pis en que estava allotjat, i va ser el primer cop que he hagut d’esperar algú (cosa molt poc habitual aquí, ¿influència dels colonitzadors anglesos?), i ni més ni menys que 20 minuts! El Sr. Fabian finalment em recull amb el seu cotxe, i es disposà a ensenyar-me les seves irrebutjables ofertes de diferents condos, apartaments i HDB flats. Els condos són apartaments més luxosos i espaiosos, amb instal·lacions com piscina o gimnàs on hi acostumen a viure els Singas amb pasta o els expats; els apartaments són pisos de prou qualitat sense serveis, i els HDB són els pisos en alçada “de batalla” per la població en general. Camí del primer condo el Sr. Fabian deixà anar una perla: “Els singapurenys som gent molt honrada, ens ho ensenyen a l’escola de petits. I aquí no hi ha corrupció!!” mentre esclata a riure de satisfacció. -Ai mare! Li dic que al meu país també ens ensenyen frases com: “que no em llepo el dit!”, “digues de que presumeixes i et diré el què et manca”, o “ que ja fa anys que m’afeito...”- entre un munt més que ara mateix no em vénen al cap. Finalment vaig decidir callar mentre un somriure se’m dibuixava sota el nas. El que li passa al Sr. Fabian és que està acostumat a tractar amb gent del nord d’europa (que junt d’Estats Units és d’on procedeixen la major part dels expats), els quals sembla que no estan acostumats als agents immobiliaris i les bombolles del mercat immobiliari, ni a tot aquesta patuleia de pirates que naveguen per aquest món. Arribant al primer destí, el lloc em resultà familiar... Resulta ser el pis d’una noia que treballa al mateix centre, i que marxa a finals de mes, el qual havia visitat personalment. Mentre ens dirigíem a la porta, aturo al Sr. Fabian i comentant-li que en aquest pis hi viu una persona que encara no ha marxat, i que no podem entrar per la cara, i que aquest pis ja l’he vist...

-No aquí no hi viu ningú!- Diu amb total seguretat el Sr. Fabian, el suposat agent honrat...

- I les sabates de la porta, són de ningú?- Li contesto amb la evidència dels fets. Moment en que se li dibuixa una cara de qui no entén res, tot plegat una gran actuació teatral, però aquesta cara ja li he vist varies vegades al Tiet Quimet...

- El pis està buit.- Insisteix...

- Aquí hi viu la Nadja de Dinamarca, i marxa el dia 26...- vaig insistir mentre començava a recular cap a la porta del bloc, amb una cara de “em vols prendre el pèl o què? Neng! Que vinc de les Espanyes!!”

Finalment, l’obsessió del Sr. Fabian es centrà en saber qui m’ha ensenyat el pis, suposo en busca de la possibilitat que hagués consultat algun altre agent... finalment per atenuar la situació li explico els fets tal i com van succeir, i ens disposem a seguir el nostre recorregut (per desgràcia haig de trobar pis en una setmana... així que el que pugui veure serà de valuosa informació), això sí, sentint un parell de perles més de part del Sr. Fabian.

-Aquí jo seré el teu agent, i qualsevol problema que et surti només m’ho has de dir i jo te’l resoldré, perquè no te’n pots refiar de qualsevol agent!- I jo que pensava que a l’escola els ensenyaven a ser honestos... vaja home! Ara resulta que ja no tant... Un cop ja dins del cotxe, em comentà que el preu del pis és de 2500 $SNG (uns 1250 euros), quan la Nadja pagava 2200$SNG... Ara ens entenem! Collons honestedat havíem quedat, oi?

El dia transcorre amunt i avall de la ciutat, visitant un total de 4 pisos, res destacable o que em pugués interessar. Al final del trajecte, li vaig insinuar al Sr. Fabian si que em podia acostar a casa, cosa que acceptà sense inconvenients. La conclusió que en vaig extreure era senzilla: “no ha entès el que busco, i considerant el mes de lloguer que li haig de pagar, aquesta no és la via de trobar pis...” El que és destacable, és que tenia clar que no volia tenir negocis amb aquest paio, però segurament degut a no tenir gaires coses més que fer, vaig decidir planificar una revenja contra el “pirata honrat” ( i de rebot, venjar-me per totes les experiències viscudes en recerca d’una vivenda digne on viure... normalment poc agraïdes...). -Sí, ja ho sé el faré treballar per no res, mantenint-li la il·lusió de que em podrà pescar i que fent-li entendre que estic una mica desesperat i desorientat...- Així que de sobte li vaig deixar anar si em podia buscar alguna altra cosa més apropiada, i novament acceptà, emplaçant-nos pel dimarts següent (aquest cop em vindrà a buscar a la feina... i crec que m’haurà d’esperar ell...).

El diumenge i dilluns em vaig dedicar a visitar pel meu compte habitacions de lloguer que he trobat sense gaire dificultat a la xarxa, i en dos dies ja he trobat un lloc decent per instal·lar-me novament temporalment (no vull decidir el lloc més definitiu fins que no conegui millor la ciutat, que no és petita!!!).

Ostres el telèfon sona... –Perdoni Sr. Fabian! Ja sap com és això de la feina, que t’hi poses i no et dones compte de quina hora és...-

-Ostres! Només he aconseguit 15 minuts de retard... Més val poc que res!- Aquesta nova ronda de visites la vaig gaudir més, i em vaig interessar molt més pels pisos i les condicions, amb una cara de satisfacció destacable... Tot i estar a soles amb ell, hi va haver moments que em vaig haver d’aguantar el riure, això sí, aprofitant qualsevol gracieta seva per esclatar a riure. Aquesta situació en companyia del meu germà, o d’algun amic, segur que el Sr. Fabian ens hagués acabat abandonant en qualsevol vorera, amb el pit rebentat de riure!!

Encara ara, espero una resposta del Sr. Fabian al meu últim missatge...