Deixin sortir abans d'entrar...

Bé, a primer cop d’ull sembla fàcil d’entendre, i és una sentència que tothom sap ubicar fàcilment. Sí, efectivament es tracta de la clàssica frase que hom pot trobar en tots els accessos dels transports públics. Aquí, a Singapore, no són menys. Ara, de tenir al frase escrita a la porta del metro (aquí dit també MRT, que al principi em pensava que deien “eh, Marti!”, si efectivament l’idioma encara no el tinc ben afinat...), al que et pots trobar en la realitat hi ha una gran distància. La primera vegada que em disposava a agafar el transport públic, casi em quedo sense poder baixar en l’estació desitjada, arrossegat per una allau de gent que entrava, segurament magnificat per ser hora punta i una estació principal. Finalment vaig poder baixar, tot i que una mica indignat, i no sense dedicar un esforç considerable entre “sorrys” i “excuse me”...

Després tot es qüestió d’observar, estudiar i aprendre. Ara ja no em passa més. Quan l’estació està a punt d’aparèixer per les finestres del vagó, un agafa aire, omple els pulmons i es prepara: “ppssshhhh” s’obren les portes del comboi, hom emprèn una posició en busca d’una percussió (pels no coneixedors del Rugby, consisteix en progressar frontalment amb una posició corporal semi de perfil, mostrant l’espatlla per davant, amb el cos incliant i el cap lleugerament abaixat per evitar un perjudicial impacte a la cara), i sense mirar gaire qui hi ha per davant, avançar a pas decidit fins l’apreciat objectiu assolir sortir del tren... Per sort, els xinesos no són una raça que destaqui pel seu volum corporal!! Potser el Govern de Singapore (que ho preveu tot i pensa per tothom) ha dotat les andanes amb unes guies dibuixades al terra prou aclaridores...

Ara s’ha de dir que el transport públic en aquest país funciona i funciona bé. Menys quan l’autobús passa dos minuts abans de l’hora prevista... Amb cara d’il·lús, des d’una illa de cases de distància veus com perds el bus del mati. No pot ser! Comproves l’hora... però si falten 2 minuts!! Tot apunta que hi ha costums mediterranis que haurem d’abandonar, aquí no hi ha lloc per “l’ultima hora”. Interessant és també el sistema tarifari i de pagament: consisteix en una targeta magnètica que la recarregues amb la quantitat desitjada, i en comptes de passar la clàssica targeta de cartó, amb les conseqüents cues que es generen ( i parlo del nostre País), només s’ha de passar la cartera per sobre el detector, i ale! Cap dins! Al baixar repeteixes l’operació, i segons el recorregut que hagis fet es descompte la quantitat establerta mentre que et mostren en la pantalleta el cost del trajecte i el saldo restant. Encara no he observat cap indici de cua, ni tampoc ningú que es coli.