Pulau Tioman (Malàisia).Setembre 2008.

El Setembre a donat de si. Finalment he pogut acomplir un dels desitjos que se’m va generar des de que vaig arribar a aquestes latituds: treure’m la llicència del Open Water (submarinisme). Amb uns companys de la feina que també estaven interessats, muntem un curs amb un free-lands que ens ho prepara tot a la nostra mida. EL curs consisteix en una sessió teòrica, sessió de vídeos i lectura (individual), sessió de pràctica de piscina, examen teòric tipus test (senzillet...), sessió pràctica a platja, i finalment immersions!!

A grans trets dir que un cop superada l’angoixa de “com collons m’ho manego jo sota l’aigua?”, aprendre a respirar (que sembla una tonteria però no és tant fàcil, ni tant sols per un Dr.), mantenir al flotació sota control i tenir confiança amb l’equipament, les sessions sota del mar són increïbles i al·lucinants. El bon criteri del instructor el qual ens va fer guanyar en confiança i ens formar degudament amb paciència i sense presses, es va deixar veure també en la tria del lloc de les pràctiques: Pualu Tioman. És un conjunt d’illes al sud est de Malàisia conegudes pel bon submarinisme, els coralls i les aigües a voltes turquesa a voltes cristal·lines.

Ara em ve al cap una frase que diu “vas peix” és a dir que no d’enteres de res, o “ets un bessugo” (quan algú li falten els 5 minutets, i no, no donaré noms per il·lustrar el concepte), i perden totalment el sentit sota de l’aigua... ja m’agradaria anar peix!! Que poc àgils que som sota de l’aigua! A tall d’exemple una parell de participants en el nostre grup, que els anomenaré Càrrega de Profunditat (no fotem, que tothom sap el que és de les pel·lícules de submarins) i la Yoio... El primer era fotre’l a l’aigua, començar la immersió i veure com no parava fins arribar al fons del mar. Un cop detectat, era només qüestió de no estar en la seva trajectòria per evitar d’un cos en caiguda lliure (que un parell d’impactes me’ls vaig emportar...). L’altra una noia que tant bon punt estava flotant com asseguda sobre els coralls. Sí, més de 100 anys per créixer, perquè el cul d’una noieta que està aprenent submarinisme els rebenti... per sort (i comprensiblement) els coralls són prou resistents i com a mínim si tornen, i si hi xoques carden mal!

Destacar un munt de Nemos al volatant nostre, mil peixets de colors, mil peixots de colors (però que aquests ja em despertaven l’instí més primitiu de caçador, quina mida i quina pinta!!mmm....), alguna que altra morenes i congres a les roques (que ja fan més por), “driller fish” (no sé com es diu en Català, però un peix que s’alimentava a base de cops de cap contra les roques... si una mica burrot... tot el què en sé és que no t’hi pots acostar pas...) i una manta de color blau i marro... Tot plegat molt bonic i recomanable. Hi tornaré.

Pulau Langkawi (Malàisia).Setembre 2008.

Estem acostumats que quan arriba l’Agost, arriba el temps de vacances i esbarjo, el sol llueix i la calor t’empeny a consumir grans quantitats de cervesa, i acabar fent algun “Xoff” en alguna piscina, platja,riu... el que sigui mentre refresqui. Doncs aquí l’Agost és com un Març, Juny o Novembre... res passa d’especial, i no es temps de vacances. A més com que sóc nou treballador només tinc 18 dies de festa a l’any... vull plorar!!... Però l’any que ve ja en són 20! Després d’un Agost treballant en total normalitat, arriba el Setembre que es preveu més mogudet... arriben més visites (a Catalunya si que es estiu eh?) que m’ajuden a distreure’m i em fan gaudir com a hoste, i finalment amb en Carles (altrament conegut com a Xa...xa... XARLI) podem emprendre les primeres vacances de l’any!!! Una setmana a Pulau Langkawi! Una illa situada al Nord Oest de Malàisia, turística però encara prou arreglada, sense grans hotels, només cases de baixa alçada. A sobre hi arribem en temporada baixa, el que vol dir que no hi ha gairebé ningú i que l’estrés desapareix per complert, però el clima no acompanya del tot. Plou una mica, però en aquestes latituds pots fer front a la pluja amb xancletes, banyador i una samarreta.

És un lloc prou bonic on hem vingut a fer res. Platgeta, alguna excursió, de bar en bar, menjar, descansar, festeta, riure i fer el tremendot, i sobretot interaccionar amb la gent.

Començant amb un grup de nois d’Aràbia Saudí, tot jugant a voleibol a la platja. No, no cal que us dibuixeu mentalment la imatge de les platges de califòrnia amb les xatis amb biquini, i els muscle mans... La imatge és més còmica, i acompanyada de “Shai la”, “Abdulha” i altres mots inintel·ligibles i sempre en un to inapropiat (és a dir cridant), passem una bona estona...

Altres personatges de la història podrien ser “l’indiano” amb el seu estil “voleu ser amics meus? Es que m’avorreixo i no tinc pas feina ara el bar...”, un bon noi. A sobre a finals de l’estada ens va portar en cotxe: s’ho va currar! Au, cap a l’hospital a curar en Xarli... una relliscada a la vida tothom la té. Ara si és en moto, en un trajecte de menys d’un quilòmetre, on només hi ha una sola corba, en que ell s’entesta a fer-la recta, ja té més “catxondeo”. Total un ensurt i dues hores de negociació amb la noia de la botiga per no haver de pagar una moto per nova... aquí són musulmans i a la que et despistes te la fan menjar doblegada. El que no saben és amb qui se les han hagut de veure... finalment ens en sortim amb la nostra i paguem el que havíem proposat nosaltres, amb la tàctica no tenim cap pressa i fent els relleus en la negociació. Cadascú el seu rol: jo m’encarrego de discutir la part mecànica, i en Xarli el preu. “El dueto de la muerte”.

Finalment no puc deixar de esmentar EL PERSONATGE: en Sam. Un Palestí, amb una vida una mica obscura, amb negocis aquí i allà, escaquejat de tots els governs, amb molta pasta, amb un servent bosnià que feia de servent i d’amic... Un home de 50 anys, amb 3 dones arreu del món, que li agrada gaudir de la vida i passar-s’ho bé. I amb ell vam topar! Bé el bon ull del company per saber on es mouen les cireres ens va donar la porta oberta a les nits de festa a Langkawi, on finalment teníem un pub que era com gairebé la segona casa i taula reservada (a nom de Sami, es clar...). El més sorprenen d’aquest home va ser la ment oberta en la que es prenia la vida (diríem que poc musulmà, a excepció de les dones...), el gran sentit de l’humor, l’hospitalitat i la poca por a la vida. Crec que alguna cosa vaig aprendre d’aquest home, ara la planificació per retirar-nos als 50 anys no el veig clar... ja us ho explicaré d’aquí a 20 anys (bé 18 per ser més precisos...)

Demanaré plus de perillositat laboral!!!

Quan un es jove no pensa gaire amb aquestes coses: som joves, valents i el futur encara ens queda lluny! Sóc plenament conscient que la feina que he triat te un cert risc laboral, no tant per un possible accident catastròfic, però si per un mal us dels equips i reactius que s’usen a diari al laboratori, que segurament al llarg de la vida en algun moment o es manifestarà. Si es treballa degudament aquest risc es minimitza o s’esborra completament... així que companys, prevenció!

Aquí a Singapore el tema de seguretat laboral ha pres una nova dimensió. Sabeu què? Millor us passo el “report” que van fer circular entre tots els treballadors de l’a*star. Crec que m’estic saltant la normativa però... val la pena! Aquest individu va ser trobat en un laboratori de Biopolis, per sort en un edifici diferent del meu...

“...

Identification : The appearance of the specimen was identified as “Paradise Tree Snake”. The scientific name for the species is “Chrysopelea paradise”

Biological: The Paradise Tree Snake is considered by some to be rare, however in Singapore it is commonly encountered in a variety of habitats including mangrove, secondary forest, and parks and gardens. This is a back-fanged colubrid with weak venom sufficiently powerful to immobilise its small prey, which comprises mainly tree-dwelling lizards. The species is active by day. It is an adept climber, and a favoured haunt is the crown of coconut palms. As with other members of the Chrysopelea genus it has the remarkable ability to glide from tree to tree : it achieves this by flattening the body so that the ventral surface becomes concave, and then projecting itself into the air from a high branch whilst making sinuous snake-like movements

Recommendation:

1) To have regular check on the surrounding area to identify the possible entry point for the occasional intruder pest including snake.

2) To check on the building structural or facilities to identify the improvement area to further exclude the possible intrusion for pest.

...”

Com collons s’ho ha fet aquesta aventurera per entrar en edificis de seguretat biològica, on teòricament són espais estancs on tot el sistema d’aire està controlat i filtrat? O ha entrat per la porta amb el passi magnètic que tots els treballadors portem? És per al·lucinar...

Mireu tot el que ells vulguin, però si em trobo un trasto d’aquests pel labo un mati d’aquets m’hauran d’ingressar però per un atac de cor!!

Els primers cops de canya!!!

Per començar: totes aquelles males persones que heu pensant que era jo el que havia rebut els cops de canya, esteu molt equivocats!!

Abans d’aterrar a Singapore, com a bon nen em vaig llegir una guia per residents del país, en la qual entre d’altres qüestions explicava que la policia i els jutges poden imposar càstigs punitius a la població, és a dir cops de canya!! El primer que vaig pensar es que sortiria escaldat més d’una vegada, perquè ho explicaven en el mateix capítol d’ordre cívic (com no es pot parlar malament a la poli, no es pot menjar xiclet ni escopir, no es pot creuar en vermell ni fora de passos de zebra...), però fins el moment tot es força normal. Normal fins abans d’ahir: a les notícies vaig poder veure anunciada la primera sentència d’un jutge que condemnava a un home per maltractar la seva dona. La sentència va ser de 5 anys de presó i 8 cops de canya. Vull deixar clar que condemnin a presó a aquella gent que exerceix la violència contra la resta (i aquí no incloc la violència en forma de resposta a una agressió, ja sigui d’un cap d’ou o cap rapat, o quan la policia executa el seu poder en una manifestació gratuïtament, o per exemple també en el cas de grups feixistes que actuen en total impunitat...). Però també vull analitzar la sentència més al detall: 5 anys de presó i 8 cops de canya. Se’m generen uns quants dubtes: realment li importa després d’haver d’estar 5 anys a la presó 8 cops de canya? Els cops de canya te’ls foten abans d’entrar a la presó o al sortir? Si es pot triar, per mi al entrar que així tinc 5 anys per recuperar-me i les despeses de metges corren a càrrec del govern!! Cops de canya a on? Al “culete” per haver estat un noi dolentot? Al costellam a l’estil del vaixells de l’edat mitjana? Es pot negociar un augment de cops de canya a canvi de disminuir els anys de presó? Qui te’ls dóna els cop de canya? Un paio de 2 x 2 i agafant carrera? La dona a qui has maltractat (aquesta seria bona, i segurament mes efectiva i dolorosa que el 2 x 2 “machoman”). I la canya? És una barra de ferro, que no crec perquè sinó dirien cops de barra de ferro... Una canya de bambú? Una canya de bambú esberlada que et talla fins i tot les costelles? Tot plegat no ho sé... falta explicitar que es ben bé això dels cops de canya, perquè els 5 anys de presó si que em queden clars. De moment la meva esquena continua sent ben fina. I que així es mantingui!!

Benvinguts passeu, passeu...

Un vídeo del pis on visc a SNG. La gravació és ben dolenta, però feia temps que no em sentia tant estúpid parlant sol amb una màquina, així que es una gravació a primera presa...

Monotonia

La monotonia: uniformitat i invariabilitat en el estil de vida. Aquesta podria ser una definició prou acceptada popularment (vaja és el que diu Wikypedia!!).

D’alguna manera o altra, tothom intenta fugir de la monotonia en que la vida pot caure, però l’estil i la manera són absolutament diferents per a cadascú. Sorprenentment, quan de canalla es parla, sempre s’intenta establir una monotonia per tal que els nadons i infants puguin adaptar-se al dia a dia i s’hi trobin còmodes. També, després d’una temporada una mica boja i cansada d’anar amunt i avall, i de dormir poc, un frisa per tornar la monotonia per recuperar les forces perdudes... (Que sí! Que a mi m’ha passat aquí a SNG!!). Però perquè fugir de la monotonia? Està acceptat que porta a l’avorriment i pot desembocar en desajustos emocionals, o simplement el sentiment de desaprofitar el regal del fet de viure aflora... bé almenys és el que a mi em passa!! (Em sembla que necessito l’ajuda d’algun psicòleg per escriure aquest article. Bé ho deixarem com a opinió personal).

Com mantenir la flama de la vida encesa, sense sentir que un s’apaga, sembrant de màgia pròpia existència? Aquesta ha estat, és i serà una de les preocupacions en el meu dia a dia... Malauradament encara no en sé el secret, però continuaré caminant en busca d’alguna resposta. Potser ara us pregunteu d’on li surt la palla mental ara aquest nanu? Bé deixeu-me que us descrigui la font d’inspiració: a Biopolis hi ha un servei de “shuttle bus” (bus llençadora) que fa un petit recorregut entre Biopolis i zones del voltant amb serveis diversos. Doncs bé, un dels conductors d’aquests busos, un senyor d’uns 40 i pocs, gras, gras, amb l’espai justet per moure el volant, que fa el recorregut que té atorgat cada dia unes 25 vegades... Aquest home em va fer despertar una mica. Aquest home en qüestió, a sobre vesteix sense possibilitat de variació una gorra vermella que ja té la forma del seu cap. Sí, cada dia. Almenys se la podria canviar cada setmana, per variar una mica!! Em vaig intentar imaginar la meva vida al seu lloc, i un espant terrible va sacsejar-me!

Una cosa que aquest viatge m´ha permès conèixer és que la monotonia té moltes cares, i que els tòpics no són certs. Per exemple, això de que viatjar arreu del planeta és el més apassionant del món, pot ser no del tot cert. He conegut persones atrapades en el viatge, on el viatge s’ha transformat en la seva monotonia, on la por a parar en alguna contrada, on l’absència de “casa”, de “la teva gent” fa que no pertanyin enlloc. No poden parar de viatjar, i no deixa de ser un altre conductor d’autobús amb la gorra vermella. El que vull dir és que es pot portar una vida “normal” sent no monòtona, que no cal ser el superespecial o més estrany que el participant al concurs de “a ver quien es el mas raro!”.

Com deia el secret encara no el conec, però els ingredients que crec que no poden fallar són tenir gent a qui estimes al voltant, il·lusions i projectes, causes que et permetin somniar amb una realitat politico-social diferent i que et permeten implicar-t’hi i treballar, el sentit de la lluita i la no conformitat, no deixar-se vèncer per la por o la mentida, no tenir por a la vida, poder aprendre alguna cosa nova cada dia... Insisteixo: continuo caminant en busca del demà. Potser el més que emprat concepte de Camí d’Itaca es torna a fer realitat...

Sort en el vostre intent!

F1? És un joc de la play station?

Sento decepcionar a tots els fans de la F1, ja que ben poca cosa us puc dir sobre el “grand race”… Sembla que ha creat més expectació entre tots vosaltres, fans i no fans de la F1, però amics meus (potser per comprovar que Singapore continua estan al mateix lloc… o provar sort per veure’m per allà al mig...). Doncs una vegada més, la casualitat o senzillament perquè passo una mica de les històries multitudinàries (a excepció de les festives!!) em van portar a estar a fora del país (com ja va passar pels jocs olímpics de Barna...). Vaig estar per Malaysia, allà a Tioman on em vaig treure la llicencia de submarinisme. Una passada!! Al tornar encara la ciutat feia pudor a pneumàtics cremats, però tot ja havia tornat a la normalitat i la tranquil·litat... I per cert que a 300 bucks per l’entrada a la cursa ho tenen clar!! Tot el curs i el viatge a Tioman em va costar 500!! Que els donguin molt pel... bé no serà avui que trenqui l’estil del bloc i emprar alguna paraula malsonant... I sabeu quan una ciutat només mira de cara a un esdeveniment i no te en compte res més del que està passant? Sabeu lo emprenyador i “cansino” que poden ser els mars media o el govern, que en aquest cas és el mateix. Si a casa hi ha manipulació, aquí es la hòstia en patinet!! Encara es hora de llegir o sentir alguna crítica del govern. Si apareixes, el mitjà de comunicació desapareixeria!! Vaja si fa més o menys com a casa però sense rodejos, pel broc gros.

A més els que ja em coneixeu sabeu que precisament no sóc un fan del Sr (si es pot dir sr...) Alonso, el pijo-burgès-espanyolito-promonàrquic!! Així que em vaig estalviar una emprenyada, tot flotant entre el silenci del mar i els peixets i peixots de colors... però aquesta ja serà una altra història!

Brown couple, Xarly i Vero

Ferran i Ester, from Australia to BCN...