Demanaré plus de perillositat laboral!!!

Quan un es jove no pensa gaire amb aquestes coses: som joves, valents i el futur encara ens queda lluny! Sóc plenament conscient que la feina que he triat te un cert risc laboral, no tant per un possible accident catastròfic, però si per un mal us dels equips i reactius que s’usen a diari al laboratori, que segurament al llarg de la vida en algun moment o es manifestarà. Si es treballa degudament aquest risc es minimitza o s’esborra completament... així que companys, prevenció!

Aquí a Singapore el tema de seguretat laboral ha pres una nova dimensió. Sabeu què? Millor us passo el “report” que van fer circular entre tots els treballadors de l’a*star. Crec que m’estic saltant la normativa però... val la pena! Aquest individu va ser trobat en un laboratori de Biopolis, per sort en un edifici diferent del meu...

“...

Identification : The appearance of the specimen was identified as “Paradise Tree Snake”. The scientific name for the species is “Chrysopelea paradise”

Biological: The Paradise Tree Snake is considered by some to be rare, however in Singapore it is commonly encountered in a variety of habitats including mangrove, secondary forest, and parks and gardens. This is a back-fanged colubrid with weak venom sufficiently powerful to immobilise its small prey, which comprises mainly tree-dwelling lizards. The species is active by day. It is an adept climber, and a favoured haunt is the crown of coconut palms. As with other members of the Chrysopelea genus it has the remarkable ability to glide from tree to tree : it achieves this by flattening the body so that the ventral surface becomes concave, and then projecting itself into the air from a high branch whilst making sinuous snake-like movements

Recommendation:

1) To have regular check on the surrounding area to identify the possible entry point for the occasional intruder pest including snake.

2) To check on the building structural or facilities to identify the improvement area to further exclude the possible intrusion for pest.

...”

Com collons s’ho ha fet aquesta aventurera per entrar en edificis de seguretat biològica, on teòricament són espais estancs on tot el sistema d’aire està controlat i filtrat? O ha entrat per la porta amb el passi magnètic que tots els treballadors portem? És per al·lucinar...

Mireu tot el que ells vulguin, però si em trobo un trasto d’aquests pel labo un mati d’aquets m’hauran d’ingressar però per un atac de cor!!

El llop esdevé gos falder.

Dues setmanes... Dues setmanes he hagut d’esperar poder veure el veritable cap del grup en acció. No voldria ser dolent, però he gaudit durant una intensa, graciosa i sorprenent hora.

Anualment es celebra una trobada de totes les seccions i grups de recerca del Institut on s’analitza les línies d’investigació que s’estan desenvolupant, i en la que es convida una representació de consellers vinguts d’Europa i Amèrica del Nord, que exposen la seva opinió i ofereixen el seu consell.

Aquesta trobada es prepara amb molt i molta cura. Els responsables de les presentacions amb els corresponents powerpoints, no són ni més ni menys que els caps, subcaps dels grups i els Doctors (jo de moment estic excusat per novell... i més val!). Totes les presentacions són revisades i discutides personalment amb al Directora de l’Institut, diríem que és la que remena les cireres i per damunt d’ella només hi ha cel... Doncs avui (10 de març) era el tron de revisió de les presentacions de hESC, el grup en el que m’he incorporat. El grup presenta 4 seccions diferents, de les quals tres (i no entraré gaire en detall) m’han agradat força, no tant sols el contingut, sinó també com han exposat la matèria. Però tothom es deu preguntar... i la quarta? Qui la feia? Si gent, la quarta ha estat la del meu cap, i realment ha estat força esgarrifós per no dir patètic!! No sé si no s’ha preparat gaire la presentació, però el que us puc assegurar és que avui hi ha una ovella esquilada més en aquest món!! Parlo seriosament, i intentant ser objectiu. No he pogut trobar un fil conductor en tota la presentació, ni sabia quina era la pregunta que tot científic es formula prèviament a desenvolupar un treball de recerca. Sinó, què és el que recerques realment? Així doncs, he pogut entendre amb més claredat com el “jefe” (si ja va entre cometes, li estic perdent el respecte potser? Ei! Però no la cordialitat i educació, que haurem de treballar junts!) desenvolupa la seva tasca de coordinar aquest grup. En poques paraules podríem dir que fa el que pot, però penso que no li aniria malament intentar instaurar un clima de participació més àmplia dins el grup, sense haver de mostrar-se com el cap. El que us puc assegurar és que em quedo molt més tranquil, i que em veig perfectament capaç de tirar endavant la meva feina, i amb més qualitat que la que he vist en alguns dels membres, el que em suposa una pau i tranquil·litat del dia a dia important.

Tornant a la reunió... el moment àlgid ha estat quan la directora cansada de fer-li correccions, finalment ha decidit abandonar temporalment el seu vol de nuddels (si per aquí es destil·la menjar en les reunions del migdia si es preveuen llargues, però aquest espectacle dona per si sol per un altre article... així que haureu d’esperar...), cosa molt poc habitual... aquesta dóna és capaç de menjar, escoltar, parlar i no si també respira o directament és sobrehumana. Un cop allunyada dels seus Nuddels li ha cardat una esbandida al jefe, que aquest no gosava ni aixecar el cap, amb la mirada fixada al portàtil, amb les orelles abaixades i la cua entre cames. Era la viva imatge del gos de l’anunci “No l’abandonis, ell mai no ho faria...” És la primera vegada que he pogut veure aquesta dona aixecar la veu. La millor frase ha estat:”Sempre fas el mateix: enganxes tots els resultats dels membres del teu grup, sense donar-li un fil conductor, ni integrar les diferents feines de les diferents seccions dins de la mateixa història, que és precisament la feina que et correspon!!”. En aquest moment he sentit un petit aire de compassió en mi, i he decidit desviar la mirada que fins al moment l’havia fixada en l’orador, per evitar que es sentís massa observat... La resposta d’ell (ho sento però no crec que sigui adequat posar noms a les figures, per si de cas... el què fa més complicada la redacció) ha estat, suposo, la que ell espera rebre dels seus súbdits: abaixar el cap sense ni tant sols plantejar-se el que se li ha transmès, prendre nota i callar. La veritat, és que fins i tot dubto que ho hagi entès realment.

El meu supervisor i el seu grup.

"Horizontal, o vertical? Yo prefiero horizontal y a dormir a pierna suelta!!" Aquesta sentència del grup Siniestro Total em serveix per il·lustrar la pròpia concepció de com hauria de ser, no tant sols d'un grup de treball i/o investigació, sinó podent-se fer extensible a qualsevol tipus d'organització social. Vaig a situar-vos: després d'una setmana de scientist meetings, brefings, safety first, trainings,... finalment sembla que ja conec el grup de recerca en el que m'haig d'incorporar. hESC (Human Embrionic Stem Cells), per cert a petició del director del grup.

Aquest grup, com la resta dels grups del centre, es reuneix setmanalment per informar (si, si, ho dic clarament: només informar!) sobre els resultats que s'han obtingut durant la setmana. En aquests meetings hi ha d’assistir la secció del grup per complet (estudiants en pràctiques, tècnics, doctorands i doctors), en el meu cas la gent que es dedica a l’extensió de hESC per aconseguir dosis terapèutiques. Doncs, en un sol meeting ja n’hi va haver prou i suficient per assabentar-me de com s’organitza el grup, i com ja podeu intuir, consisteix en la organització més pobre i lamentable de les que s’ha pogut mai descriure en l’esdevenir d’aquest món.

–¡Mando y ordeno! –

Bé, això sempre des del meu punt de vista, segur que més d’un pensa diferent... Després d’haver estat educat en entorns de participació, on el compromís de la gent s’assoleix en base a la integració en equips de treball, i a més ser-ne un defensor a ultrança d’aquest sistema, la sorpresa (i perquè no dir-ho, la decepció) va ser majúscula. El cap (i no diré noms per evitar que un bon dia es pogués trobar davant del meu bloc i sentís curiositat pel què hi explico, però a la fotografia és el que té el polze aixecat), seu a la taula, i escolta amb una atenció més que dubtable la presentació de resultats, i en acabat pregunta ràpidament al seu assessor (el Sr Sahul d’ulleres, un expert amb el tema que els hi dona suport via videoconferència), i seguidament ordena el que s’ha de fer la setmana que ve. El debat, la discussió, els punts de vista, els anàlisis semblen que estan considerats una pèrdua de temps. Fantàstic tu! Com a mínim estic aprenent a mossegar-me la llengua i a callar (Mare, Jiorjio: us ho prometo és veritat, he après a callar!), però conseqüentment la meva implicació o sentiment d’implicació i integració en el grup és inversament proporcional a les vegades que callo. Sincerament no m’importa. He vingut a fer una feina, i la faré tant bé com pugui i sàpiga, aprenent de tothom que pugui, però sentiment en la feina... ben poc! Què hi farem? Doncs res, treballar i a finals (perdó a mitjans de mes... aquí és cobra a mitjans de mes) parar la mà: ¡Més diners per anar a veure món!

Ah! Això sí. Al jefe li ha faltat temps per repetir-me quin és l’exemple que haig de seguir. Un postdoc de la casa, i parafrasejant el diari de camp de l’amic Quiman, només és el gos de l’amo i mai serà més que això... I no ho dic perquè sigui mala persona (que sembla que no ho és), però dedueixo que deu gastar bona part del sou en pomada del tigre de tant mirar cap a terra i dir –Si senyor.- Em refereixo que la formació que rep no és completa, ja que no se li desenvolupa l’esperit crític ni la capacitat d’anàlisi, així doncs difícilment podrà esdevenir responsable d’un grup.

Per acabar, un cop acabada la reunió i degut a la meva sorpresa, comento amb un company que sembla tenir més paciència que un sant (és l’Hindú) el desenvolupament de la reunió. La única resposta que obtinc és: -Welcome to Singapore!- mentre mostra un somriure que expressa clarament un – Nanu! És el què hi ha!-. L’Hindú, dedueixo que ja cansat de la situació ha deixat la feina, i treballa a un centre que està dos cents metres de nostre.