Pulau Tioman (Malàisia).Setembre 2008.

El Setembre a donat de si. Finalment he pogut acomplir un dels desitjos que se’m va generar des de que vaig arribar a aquestes latituds: treure’m la llicència del Open Water (submarinisme). Amb uns companys de la feina que també estaven interessats, muntem un curs amb un free-lands que ens ho prepara tot a la nostra mida. EL curs consisteix en una sessió teòrica, sessió de vídeos i lectura (individual), sessió de pràctica de piscina, examen teòric tipus test (senzillet...), sessió pràctica a platja, i finalment immersions!!

A grans trets dir que un cop superada l’angoixa de “com collons m’ho manego jo sota l’aigua?”, aprendre a respirar (que sembla una tonteria però no és tant fàcil, ni tant sols per un Dr.), mantenir al flotació sota control i tenir confiança amb l’equipament, les sessions sota del mar són increïbles i al·lucinants. El bon criteri del instructor el qual ens va fer guanyar en confiança i ens formar degudament amb paciència i sense presses, es va deixar veure també en la tria del lloc de les pràctiques: Pualu Tioman. És un conjunt d’illes al sud est de Malàisia conegudes pel bon submarinisme, els coralls i les aigües a voltes turquesa a voltes cristal·lines.

Ara em ve al cap una frase que diu “vas peix” és a dir que no d’enteres de res, o “ets un bessugo” (quan algú li falten els 5 minutets, i no, no donaré noms per il·lustrar el concepte), i perden totalment el sentit sota de l’aigua... ja m’agradaria anar peix!! Que poc àgils que som sota de l’aigua! A tall d’exemple una parell de participants en el nostre grup, que els anomenaré Càrrega de Profunditat (no fotem, que tothom sap el que és de les pel·lícules de submarins) i la Yoio... El primer era fotre’l a l’aigua, començar la immersió i veure com no parava fins arribar al fons del mar. Un cop detectat, era només qüestió de no estar en la seva trajectòria per evitar d’un cos en caiguda lliure (que un parell d’impactes me’ls vaig emportar...). L’altra una noia que tant bon punt estava flotant com asseguda sobre els coralls. Sí, més de 100 anys per créixer, perquè el cul d’una noieta que està aprenent submarinisme els rebenti... per sort (i comprensiblement) els coralls són prou resistents i com a mínim si tornen, i si hi xoques carden mal!

Destacar un munt de Nemos al volatant nostre, mil peixets de colors, mil peixots de colors (però que aquests ja em despertaven l’instí més primitiu de caçador, quina mida i quina pinta!!mmm....), alguna que altra morenes i congres a les roques (que ja fan més por), “driller fish” (no sé com es diu en Català, però un peix que s’alimentava a base de cops de cap contra les roques... si una mica burrot... tot el què en sé és que no t’hi pots acostar pas...) i una manta de color blau i marro... Tot plegat molt bonic i recomanable. Hi tornaré.

Pulau Langkawi (Malàisia).Setembre 2008.

Estem acostumats que quan arriba l’Agost, arriba el temps de vacances i esbarjo, el sol llueix i la calor t’empeny a consumir grans quantitats de cervesa, i acabar fent algun “Xoff” en alguna piscina, platja,riu... el que sigui mentre refresqui. Doncs aquí l’Agost és com un Març, Juny o Novembre... res passa d’especial, i no es temps de vacances. A més com que sóc nou treballador només tinc 18 dies de festa a l’any... vull plorar!!... Però l’any que ve ja en són 20! Després d’un Agost treballant en total normalitat, arriba el Setembre que es preveu més mogudet... arriben més visites (a Catalunya si que es estiu eh?) que m’ajuden a distreure’m i em fan gaudir com a hoste, i finalment amb en Carles (altrament conegut com a Xa...xa... XARLI) podem emprendre les primeres vacances de l’any!!! Una setmana a Pulau Langkawi! Una illa situada al Nord Oest de Malàisia, turística però encara prou arreglada, sense grans hotels, només cases de baixa alçada. A sobre hi arribem en temporada baixa, el que vol dir que no hi ha gairebé ningú i que l’estrés desapareix per complert, però el clima no acompanya del tot. Plou una mica, però en aquestes latituds pots fer front a la pluja amb xancletes, banyador i una samarreta.

És un lloc prou bonic on hem vingut a fer res. Platgeta, alguna excursió, de bar en bar, menjar, descansar, festeta, riure i fer el tremendot, i sobretot interaccionar amb la gent.

Començant amb un grup de nois d’Aràbia Saudí, tot jugant a voleibol a la platja. No, no cal que us dibuixeu mentalment la imatge de les platges de califòrnia amb les xatis amb biquini, i els muscle mans... La imatge és més còmica, i acompanyada de “Shai la”, “Abdulha” i altres mots inintel·ligibles i sempre en un to inapropiat (és a dir cridant), passem una bona estona...

Altres personatges de la història podrien ser “l’indiano” amb el seu estil “voleu ser amics meus? Es que m’avorreixo i no tinc pas feina ara el bar...”, un bon noi. A sobre a finals de l’estada ens va portar en cotxe: s’ho va currar! Au, cap a l’hospital a curar en Xarli... una relliscada a la vida tothom la té. Ara si és en moto, en un trajecte de menys d’un quilòmetre, on només hi ha una sola corba, en que ell s’entesta a fer-la recta, ja té més “catxondeo”. Total un ensurt i dues hores de negociació amb la noia de la botiga per no haver de pagar una moto per nova... aquí són musulmans i a la que et despistes te la fan menjar doblegada. El que no saben és amb qui se les han hagut de veure... finalment ens en sortim amb la nostra i paguem el que havíem proposat nosaltres, amb la tàctica no tenim cap pressa i fent els relleus en la negociació. Cadascú el seu rol: jo m’encarrego de discutir la part mecànica, i en Xarli el preu. “El dueto de la muerte”.

Finalment no puc deixar de esmentar EL PERSONATGE: en Sam. Un Palestí, amb una vida una mica obscura, amb negocis aquí i allà, escaquejat de tots els governs, amb molta pasta, amb un servent bosnià que feia de servent i d’amic... Un home de 50 anys, amb 3 dones arreu del món, que li agrada gaudir de la vida i passar-s’ho bé. I amb ell vam topar! Bé el bon ull del company per saber on es mouen les cireres ens va donar la porta oberta a les nits de festa a Langkawi, on finalment teníem un pub que era com gairebé la segona casa i taula reservada (a nom de Sami, es clar...). El més sorprenen d’aquest home va ser la ment oberta en la que es prenia la vida (diríem que poc musulmà, a excepció de les dones...), el gran sentit de l’humor, l’hospitalitat i la poca por a la vida. Crec que alguna cosa vaig aprendre d’aquest home, ara la planificació per retirar-nos als 50 anys no el veig clar... ja us ho explicaré d’aquí a 20 anys (bé 18 per ser més precisos...)

Krabi-Tonsai-Railey. Tailàndia (Maig 2008).

Arriba l’1 de Maig i sembla ser que a tot el món és el dia del treballador, almenys aquí, visca!!! Juntament amb l’Anne, una companya austríaca de la feina que em va introduir al grup d’escalada marxem cap a una zona prou famosa per l’escalda al sud est de Tailàndia, Krabi-Tonsai. El viatge comença accidentat, tot i que aquesta mestressa ha arribat a atabalar-me amb els preparatius... com a bona centre-europea havia d’estar tot planificat abans de sortir, buscant entre tots els possibles llocs on dormir, escalar ... finalment opto per dir-li “ Mira, a mi m’importa poc, on tu vulguis que jo no tinc manies!” En serio el volum de mails i informació diària era espectacular!! Total jo només m’encarregava de passar-la a buscar amb el taxi per casa per anar a l’aeroport, però per primer cop en la meva vida resulta que m’equivoco d’hora de sortida de l’avió, provocant un retràs de mitja hora... Una mirada i un comentari lapidant: “Ves pensant on anem perquè l’avió ja no l’agafem...”, després d’un glups només se’m acudeix una resposta per fer temps: “Sóc un home de sort, i fins que no em diguin que no puc pujar a l’avió segueixo pensant que embarcarem...” Afortunadament per mi, som els últims en facturar amb la cara de a bona hora arribeu de l’hostessa... buf! Salvat pels pèls! Un cop a Pucket, més problemes: el transport que havia reservat ELLA, no apareix i ens quedem tirats a l’aeroport, amb un mig somriure sota el meu nas... Tanta previsió, per res!! Finalment optem per un taxi que en un “curt” trajecte de 2 hores ens deixa en una platja on podem agafar un bot per arribar a la península (només s’hi pot arribar per bot, no hi ha carreteres ni camins), que després del meu intens regateig ens resulta més econòmic que el que havia reservat ella (mmm... tanta planificació...). Després de 20 minuts de trajecte, el taxista es gira i mirant-me em diu:

-Saps conduir?

- Sí.- I continuo xerrant d’altres coses com qui no vol la cosa, però ell insisteix.

-Saps conduir? Vols counduir?-

- Home es que no porto el carnet amb mi...-

- Però si aquí no cal home!- Parant el cotxe al bell mig de l’autopista, això sí com a mínim indicant-ho amb els intermitents.

Així que em trobo conduint un carro nou, amb canvi automàtic, pel mig de Tailàndia, on no sé perquè també condueixen per l’esquerra. El paio sense pensar-s’ho es treu les sabates i mig s’estira al seient del copilot amb posició clarament de qui vol dormir.

-Iep!! Senyor, que jo condueixo però no sé cap a on!! Ja et pots oblidar de dormir...-

Tota una experiència que em fa gaudir una estona, marcant cada gir amb el neteja-parabrises en comptes de l’intermitent... perquè redimonis el posen a l’altra banda? Un cop arribem, i baixem el taxista sembla com si esperés una propina, però tot el que troba és una encaixada de mans. Ah! Faig jo la feina i sobre espera propina!!

Primer contacte amb un Lady-boy. Mentre esperem el bot, que no salpa fins que no hi hagi 8 persones per omplir-lo, decidim menjar alguna cosa a un menjador on la cambrera és la més alta i grandota de tots els treballadors, però amb la faldilla més curta. Al segon cop d’ull es suficient per veure que és una dama diferent... que porta “joystick”!!

...

Krabi-Tonsai està situat al sud d’una península est-meridional de Tailàndia, un lloc per turistes (no ens enganyem), però que no està massificat. A una platja és la zona dels escaladors i dels viatgers de motxila, i una altra platja més avall la dels turistes més normals, amb preus més de turistes també. Per anar d’una a l’altra platja hi ha tres opcions: sender pel bosc, bot o quan la marea es baixa a peu entre les roques. Un cop instal·lats al bungalow és hora de voltar i començar a preparar la sessió d’escalada de l’endemà. Tot resulta fàcil, i amb doblers a la butxaca encara més. Els tres dies transcorren tranquil·lament alternant sessions d’escalada; repòs a la platja amb els seus respectius banys calents... Sí! Una de les coses que em va sorprendre més, és que l’aigua es calenta!! Massa i tot! No et pots refrescar amb un bany al mar (bé només a primera hora del matí); lectura plàcida estriat a qualsevol lloc; degustació d’àpats locals capaços de fer-te saltar les llàgrimes i inflar-te els llavis com qui vol cantar el “Only you...” del picant que duen ( i això que em pensava que ja estava acostumat al picant...); i finalment sessions de chill-out als “garitos” arran de plantja, pentinats per la brisa de la nit, estirats en hamaques o ajaguts entre coixins sobre tatamis de bambú, degustant cervesa o banana daikiry amb unes glopades de fum verd fosc. Escenari perfecte per relaxar-se, descansar i oblidar-se de la feina per uns dies... mmmmm... genial! Ara sempre és pot millorar, i em refereixo a la companyia... d’acord potser sóc una mica dolent. Però, sembla que els estels m’escolten, i a mitja estada conec Panxa (una Xilena voltant pel món) i Laia (una catalana en una escapada de 3 mesos), i acabem fent un grup prou maco on les rialles incrementen. Perquè no us penseu que són manies meves, no us perdeu el comentari de la Laia respecta la companya: ”Una mica antisocial la teva amiga...” o “ el puta! Tenies ganes de xerrar tu oi? i en català!”.

Però malauradament, tot té un final i el final de l’escapada a Tailàndia arriba, i em de deixar el “fucking paradise” per tornar... El matí següent sembla com si el mar no ens vol deixar marxar: bufa el vent i hi ha una mar crespada. Però el bot arriba i ens embarquem un total de 9 persones, entre elles la Laia i la Panxa, unes guiris angleses i un noi americà. Uns 30 segons són suficients per adonar-se que no serà un trajecte de plaer: tres onades són suficients per acabar tothom xop fins als calçotets, i per sort les motxilles avui en dia les fan prou impermeables... sembla que el mar avui te ganes de passar-nos per sobre. Les guiris ja no gosen mirar endavant, la que tinc al costat només mira el terra amb cara de pànic. La veritat és que impressiona veure una onada quan et passa per sobre i es comença a acumular aigua al bot. Un cop analitzada la situació, i estudiada la via d’escapatòria en cas d’enfonsament, i no sé ben bé perquè (bé potser per relaxar l’ambient) començo a riure de la situació, i per sort la Laia em segueix... Això provoca algun altre riure en algun comentari i trenca la tensió de l’ambient, fent més “agradable” el trajecte. Ara no ens enganyem, una mica de por si que en vaig passar, però un cop ja estàs emmerdat, què més pots fer? Doncs bé treure aigua i riure. Desgraciadament a nivell col·lectiu) i afortunadament ( a nivell individual), uns quants centenars de quilometres al Nord, un tifó colpeja Myanmar i el Nord oest de Tailàndia.

Per cert, que la tronada planificada amb ferry tampoc és possible. A mitja estaca hi ha canvi d'estació alta a baixa de turisme, i el ferry deixa de funcionar... Aquest cop ens decantem per autocar, tot i el vot en contra d'ella, però jo no vull conduir més i l'autocar costa menys de 10 vagades el taxi!!

Kuala Lumpur-Batu Caves (Abril 2008).

Segona visita a Malàisia, però aquesta vegada una estada llampec amb un grup d’amics amb l’escalada com a interès comú. Per ser sincers, poc turisme i poques visites per la ciutat. Després de 5 hores d’autobús arribem a KL de matinada, just per anar a dormir, que a l’endemà ens espera un dia complet d’escalada a les Batu Caves (unes coves amb uns temples Hindús a l’interior, però la veritat no gaire a destacar). Després de la jornada esportiva, sopar i passeig pel barri de l’hotel on no ens és possible trobar un lloc per fer una cerveseta. Hi ha coses que no et deixen mai de sorprendre… et pots trobar uns paios amb una serp en una caixa de vímet (- Do you want to take a picture?-... mira nanu com m’acostis això tindrem problemes, així que ni en broma!!! Una mirada “de no serem pas amics per molt que em somriguis” per reforçar les paraules va resulta suficient per convenç-se’ls de que no cal ni que ho intentin ...), o un Dj punxant amb una terrassa de Malais bevent te sentats, on el ritme es podia observar tant sols en el remenar cíclic de la cullereta resseguint l’interior de la tassa. Ara, que vols una cervesa? Et toca anar al Nigth Club! Finalment, sense cervesa tornem cap a l’Hotel. Diumenge, segona sessió d’escalada en el rocòdrom indoor més gran d’Àsia, Camp Five. Per aquells que els hi agrada aquest esport, només dir-vos que no n’he vist mai cap de tant gran i complet, amb murs de fins a 20 metres i simulacre de roca autèntica. Una goig de rocòdrom per acabar de cremar les forces que ens queden... En acabat, tornem a la parada de l’autobús per emprendre el camí de tornada. La veritat és que no considero que hagi estat realment a Kuala Lumpur, així que algun dia o altre hi hauré de tornar, però com a mínim m’ha servit per conèixer millor el grup, experimentar l’autobús com a mitjà de transport cap a l’exterior, i tenir el primer contacte amb una ciutat de Malàisia, que a diferència de Singapore, no són tant netes, ofereixen una imatge de país no tant desenvolupat (inversament proporcional a la quantitat de cables de la llum que pengen caòticament del mateix pòster), i on pots trobar-te una rata travessant el menjador de l’hotel de ***.

Teman Negara. Malàisia (març 2008).

Arribada a Singapur de Bintan a la tarda. 4 hores de feina. Canvi de motxilla a la mateixa feina sense passar per casa. 19:10 h tren classe econòmica cap a Malàisia. Tràmits i primeres fronteres. Tren ple com un ou de gent. Aire condicionat no dona l’abast, puja la temperatura. Frontera Singapur: estació artificial al mig del no res. Fils de ferro amb espines, gossos, molts uniformes i armes. No seré el primer en fer una broma. Mig miler de persones, i un sol occidental. No crec que coincideixi amb la foto de l’home més buscat a Singapur. Estic tranquil. 1h 30 minuts perquè el tren arrenqui de nou. Entrada a Malàisia. Alguns passatgers abandonen el tren, millorant l’ambient difícil de respirar. 12 hores de viatge de nit. A mesura que desapareixen passatgers, comencen a aparèixer paneroles (“cucarachas”). Aixx.... una mica de aixx... 1 hora més tard ja m’he fet amic seu, i convisc amb pau i harmonia. Viatge cansat, mai se sap quan arribarà la teva estació. Hora prevista 6:45 am. Apareixen dos nois d’Índia que van al mateix paratge. Tenen menys idea que jo. Arribada estranyament puntual. País clarament musulmà. Taxista intenta prendre el pèl, entre enganys i històries. Intent de regatejar, preu continua en 80 RNM. Indis (pardillos) accepten. Comentari cap a ells “Sabeu que és un país musulmà i que els preus es negocien?”. Màquina expenedora de bitllets sense paper. Esperar 1:30 hores. Me’ls emporto a fer una volta pels voltants. Un altre taxi. Ja són 50 RMN. Trobem estació de busos que no existia segons taxista. Autocar 6 RNM (25 RNM segons taxista). Tres nois de Suècia esperen l’autobús. Canvi de companys de viatge, cap dins l’autobús! Teman Negara: una de les selves més antigues del món. Verd frondós. Molta vegetació. Molta humitat. Selva entretallada d’un generós riu d’aigua de color marró. El regne de les sangoneres. No es veuen gaires animals. No hi ha marines Nord Americans perduts des de la guerra de Vietnam. Força guiris al resort de l’altra banda del riu (on val una pasta dormir). Hostal barat per mi, gràcies. Lloguer de botes de trekking, degudament ruixades amb esprai anti-mosquits: el millor per evitar les sangoneres. 11:30 am, trekking en solitari a unes coves. 4 hores de marxa en solitari per la selva. Camins molt ben senyalitzats, no perill de perdre`s. Poblat indígena a mig camí. Decideixo entrar amb somriure a la cara i amb posat tranquil i amigable. Saludo als primers habitants. Saludo a uns segons. Ningú no em saluda. Uns quants ulls em vigilen des de la llunyania. Mitja volta i cap dins a la selva de nou. No vull ser l’àpat de ningú. Trobada amb els suecs a la tronada: no faran trekking de 3 dies perquè els hi costa una pasta. Àpats a petits restaurants flotants sobre barcasses en el riu. Barats. Cervesa nocturna amb els suecs. Quedem per demà per anar a fer el trekking plegats. Trekking i passeig per passarel·les sobre dels arbres. Una mica d’atracció turística per nens, res interessant. Comiat del suecs. Canvio d’hostal a un més barat al que no em desperti la crida a la pregària a les 6 am. No hi ha paper al lavabo. A mitja feina se’m acaba el paper que portava amb previsió de casa. Sota circumstàncies abraço la doctrina d’Al·là fent ús de l’aixeta. Dutxa? Ah deu ser això... Segon aix... Bossa de plàstic al terra i endavant. Relax. Conversa amb la Lluna. No es possible comprar una llibreta i un bolígraf en tot el poble. Llevar-se d’horeta al matí, i embarcar-se en un bot de fusta. 2 hores de viatge en bot. Cul quadrat. Un autobús llançadora i de nou a l’estació. 3 hores de marge. Passeig pel poble. Compra de queviures per la tornada, i de pas compra de altres menesters. Més barat que Singapur. Viatge de tornada de la mateixa índole que el d’anada. Arribada 12 pm de diumenge. Cansament, però satisfacció. Primera aventura asiàtica en solitari. Cost total del viatge inferior a 100 euros. Interès en repetir la visita, però amb un grup que vulgui fer un trekking de diversos dies (amb guia).

Bintan-SAB Meeting. Indonèsia (març 2008)

Quan algun dia sentiu que teniu el què es diu “una flor al cul”, sobretot no deixeu de regar-la!!

El SAP-meeting, que es celebra anualment, és aquella trobada per revisar junt amb experts convidats la feina realitzada durant l’exercici anterior i les noves propostes que us he comentat anteriorment. Aquesta trobada es realitza normalment en les mateixes instal·lacions del centre, però resulta que una vegada cada 5 anys, i si el pressupost ho permet, es trasllada a algun resort d’Indonèsia. Síííííííí!! I aquest any tocava Bintan!! Canviem-li l’aigua a la flor...

Així que hem pogut “gaudir” de 4 dies en un resort costejat per l’Institut, amb menges de luxe incloses! Tot plegat a suposat augmentar en un quilet la meva massa corporal, res de greu. Les cometes en el mot gaudir són no obstant més que justificables: l’entorn idíl·lic, però poc aprofitat. Durant dos dies, les hores diürnes i de sol, s’han esvaït tancats en la sala de conferencies, el que no ens ha permès gaudir de les platges generoses i poc concorregudes (com a mi m’agraden, i reclamo que se’m tregui l’estigma “d’antiplayero”, amb segons quines condicions les platges són precioses...), ni anar a fer un tomb per l’altra banda de l’illa. Així que no puc dir que he estat a Indonèsia realment, però tot és començar. La sensació amb la que em quedo és que és un país que cerc que em donarà feina, i la faré amb molt de grat, tant bé com pugui o em deixin, que els dies de festa aquí es compten!!

Ara, tot i els dies tancats a la sala de conferències, no em puc estar de dir-vos que em vaig permetre el luxe de que em fessin un massatge d’una hora amb aroma teràpia inclosa, música relaxant...mmm.... si un massatge de cap a peus (salvant únicament aquells atributs que ens atorguen al gènere masculí). L’altre luxe a destacar són les llargues passejades nocturnes per la platja, acompanyat del company d’habitació, o en solitari, observant multitud d’animalons, i gaudint una pau i tranquil·litat difícil de trobar en el dia a dia.

Indonèsia: hi tornaré!

PD: una nit vaig aconseguir que un grupet anéssim a fer un got, nit en la que vaig poder viure el que entenen com festa: el karaoke. Cada dia estic més convençut que no m’haig de dedicar a la música.