Llibertat d'expressió?

Sobre la llibertat d’expressió sembla que hi ha un constant jou que la oprimeix i la condemna a subsistir en la més ínfima expressió. Normalment, aquesta està fortament lligada al terme democràcia, pel que probablement hauríem de buscar les causes que la inhibeixen en el concepte democràcia, o per ser més exactes, als sistemes o estats “democràtics” que s’han implementat en aquest planeta. De moment sistemes que deixen molt a desitjar, en diferent grau i mesura segons de l’exemple a tractar.
Avui no parlaré de la pseudo-democràcia imposada al nostre país, i per imperatiu a tot l’Estat Espanyol. Es poden hissar moltes banderes per mostrar com de democràtic és aquest Estat sense transició des del règim feixista militar, simplement amb una adequació d’aquell a èpoques modernes. No ens calen moltes mostres per entendre a què em refereixo. Una simple i ridícula Consulta Popular (amb tot el respecte per la gent que ho ha dut endavant, i la gent que hi continua treballant) ha aixecat molta polseguera i les contrareaccions no gens sorprenents. Quedi clar el meu suport a la consulta i a les iniciatives populars, i crec que es una manera encertada de promoure la consciència col•lectiva i el debat, però no estem parlant de fer el pas.
Abans de que em perdi en les meves paraules retorno al que us volia explicar avui. Un altre cas de “Estat democràtic”, Singapore. Aquests encara estan uns quilometres més endarrere. Encara que en alguna ocasió ja ho he comentat, avui us recomano una veu interior del país, que segurament és més objectiva i disposa de més informació. Us deixo l’enllaç del reportatge. És una mica llarg (per sobre de 25 minuts), però es més que suficient pel il•lustrar la situació. El més greu de tot, és que es una minoria absolutament minoritària. El pensament establert àmpliament (per no anomenar-lo pensament únic), és que mentre que tingui diners per gastar, ja m’està bé ser una ovella més, i que si de moment el país s’hi viu prou confortablement , què hi ha de dolent? Confortablement, però sempre que no vulguis opinar, que no vulguis fumar un porret, que no tinguis orientacions sexuals desviades del “sexe natural” (que encara no sé què collons vol dir això... el sexe dels gossos? dels monos? Aquest deu ser prou natural no?), que en una nit d’exaltació et facin una fel•lació, que no et vingui de gust caminar despullat, que tinguis moral suficient per declarar-te pacifista i no fer el servei militar (anomenat “Servei Nacional” per més patriòtic...) i una llarga llista que no seria capaç de completar.
Us deixo doncs amb en Dr Chee Soon Juan.
Entreu al youtube: http://www.youtube.com/watch?v=f_DRoUOcupo

Els primers cops de canya!!!

Per començar: totes aquelles males persones que heu pensant que era jo el que havia rebut els cops de canya, esteu molt equivocats!!

Abans d’aterrar a Singapore, com a bon nen em vaig llegir una guia per residents del país, en la qual entre d’altres qüestions explicava que la policia i els jutges poden imposar càstigs punitius a la població, és a dir cops de canya!! El primer que vaig pensar es que sortiria escaldat més d’una vegada, perquè ho explicaven en el mateix capítol d’ordre cívic (com no es pot parlar malament a la poli, no es pot menjar xiclet ni escopir, no es pot creuar en vermell ni fora de passos de zebra...), però fins el moment tot es força normal. Normal fins abans d’ahir: a les notícies vaig poder veure anunciada la primera sentència d’un jutge que condemnava a un home per maltractar la seva dona. La sentència va ser de 5 anys de presó i 8 cops de canya. Vull deixar clar que condemnin a presó a aquella gent que exerceix la violència contra la resta (i aquí no incloc la violència en forma de resposta a una agressió, ja sigui d’un cap d’ou o cap rapat, o quan la policia executa el seu poder en una manifestació gratuïtament, o per exemple també en el cas de grups feixistes que actuen en total impunitat...). Però també vull analitzar la sentència més al detall: 5 anys de presó i 8 cops de canya. Se’m generen uns quants dubtes: realment li importa després d’haver d’estar 5 anys a la presó 8 cops de canya? Els cops de canya te’ls foten abans d’entrar a la presó o al sortir? Si es pot triar, per mi al entrar que així tinc 5 anys per recuperar-me i les despeses de metges corren a càrrec del govern!! Cops de canya a on? Al “culete” per haver estat un noi dolentot? Al costellam a l’estil del vaixells de l’edat mitjana? Es pot negociar un augment de cops de canya a canvi de disminuir els anys de presó? Qui te’ls dóna els cop de canya? Un paio de 2 x 2 i agafant carrera? La dona a qui has maltractat (aquesta seria bona, i segurament mes efectiva i dolorosa que el 2 x 2 “machoman”). I la canya? És una barra de ferro, que no crec perquè sinó dirien cops de barra de ferro... Una canya de bambú? Una canya de bambú esberlada que et talla fins i tot les costelles? Tot plegat no ho sé... falta explicitar que es ben bé això dels cops de canya, perquè els 5 anys de presó si que em queden clars. De moment la meva esquena continua sent ben fina. I que així es mantingui!!

Food, food, and food!

Es podria dir que menjar és l’afició més gran de que gaudeixen els Singapunerys, podent arribar a fer un viatge tant sols per degustar alguna especialitat desitjada... suposo que per tothom una part del viatge transcorre a través de la gastronomia, però tampoc en fem un gra massa, un viatge per omplir l’estomac... home! És com qui decidís anar a Barcelona a cruspir-se unes tapes, fer un bon pa amb tomàquet regat amb un vi escollit per l’ocasió, una paelleta a la Barceloneta, un... (ho sento haig de aturar aquí la descripció que comença a caure salivera al teclat... potser ben mirat poden tenir raó!), en comptes de perdre’s pel Raval i el Gòtic, fer un tomb pel Parc Güell, pujar fins dalt de les torres de la Sagrada Família, etc...

Doncs sí, encara que sembli mentida més de la meitat de les converses que es poden escoltar en temps d’oci abordaran d’una manera o altra la gastronomia. I podeu estar absolutament segurs que la pregunta que us faran una i altra vegada serà: I què tal el menjar? I t’agrada el menjar local? I que mengeu en el vostre país..? Com si es pogués explicar en una simple frase la gastronomia de casa!! Bé, algun intent he fet que ha satisfet la curiositat dels enquestadors, i conseqüentment amb la promesa encara incomplida de cuinar un dia per ells... de moment em salvo perquè no tinc cuina en la Residència on estic temporalment.

Deixeu-me que us il·lustri amb un cas particular: En John és bon exemple de singapureny boig pel menjar. Un personatge de metre vuitanta i més, que deu fer uns 100 quilos pel cap baix, i amb dues aficions omplint la seva vida (i també omplint l’estomac): el cant gregorià i el menjar. Sí, es bon nanu però ja us podeu imaginar que no em treu a passejar de nits pels pubs. Ara és un bon company per compartir taula. L’últim viatge que va fer va ser a Hong Kong, i naturalment quan t’expliquen que se’n van de vacances, i com a bon “expat” amb ganes de voltar per aquesta regió preguntes què s’hi cou a cada lloc, què hi van a fer...

- MENJAR!!! – Va ser la resposta d’en John amb una cara de pa de dos kilograms i els ulls que en prou feines podia mantenir dins de l’orifici ocular. Aquella cara que et diu ¿però que més hi vols anar a fer? o ¿què vas a fer tu a les vacances sinó? La meva estupefacció augmentava al intentar imaginar la diferència entre un bol de nuddels a Singapur o un bol de nuddels a Hong Kong. Ni què fossin tant i tant diferents! Com aquell que fa un viatge de 3-4 hores d’avió, paga l’hotel, etcètera, etcètera per cruspir-se una paella quan resulta que vius a Amposta (o Palafrugell, o a la Barceloneta, no vull entrar a discutir on es fan les millors paelles... que ja veig a més d’un amb la paraula a la boca!). Aquesta és una de les aficions més fortes que tenen els locals, i per al qual cosa no resulta difícil trobar tropa per a anar a fer un mos, ara si després vols allargar la nit i continuar amb alguna copeta o “bailoteo”, començarà el degoteig de gent en retirada cap al llit.

Ah! Per cert que les altres aficions nacionals són el shopping, la televisió, Internet i videojocs, i anar a córrer... ja veieu: “Perfect match!“ Per sort aquí com a tot arreu, també hi ha minories...

Hi ha coses que a tot arreu són iguals: El Sr. Fabian.

“Thank you very much for you exhaustive job and for your interest in find something regarding my budget and conditions. Perhaps, further I will need your services again.” Aquesta va ser la última frase que li vaig dirigir al Sr. Fabian via sms. El Sr. Fabian és l’agent immobiliari que el BTI (Bioprocessing Technology Institute, el centre en el que treballo) em va contactar perquè m’ajudés en la tasca de trobar pis. La nostra relació va durar aproximadament una setmana i mitja, i perquè la vaig allargar expressament per gaudir de poder “putejar” a un agent immobiliari (potser influenciat pel fet de tenir poca feina i estar avorrit), en serio, mai m’hauria pensat que hom s’ho pot passar bé d’aquesta estranya manera.

M’havia citat el dissabte 16 de febrer, davant del bloc on hi ha el pis en que estava allotjat, i va ser el primer cop que he hagut d’esperar algú (cosa molt poc habitual aquí, ¿influència dels colonitzadors anglesos?), i ni més ni menys que 20 minuts! El Sr. Fabian finalment em recull amb el seu cotxe, i es disposà a ensenyar-me les seves irrebutjables ofertes de diferents condos, apartaments i HDB flats. Els condos són apartaments més luxosos i espaiosos, amb instal·lacions com piscina o gimnàs on hi acostumen a viure els Singas amb pasta o els expats; els apartaments són pisos de prou qualitat sense serveis, i els HDB són els pisos en alçada “de batalla” per la població en general. Camí del primer condo el Sr. Fabian deixà anar una perla: “Els singapurenys som gent molt honrada, ens ho ensenyen a l’escola de petits. I aquí no hi ha corrupció!!” mentre esclata a riure de satisfacció. -Ai mare! Li dic que al meu país també ens ensenyen frases com: “que no em llepo el dit!”, “digues de que presumeixes i et diré el què et manca”, o “ que ja fa anys que m’afeito...”- entre un munt més que ara mateix no em vénen al cap. Finalment vaig decidir callar mentre un somriure se’m dibuixava sota el nas. El que li passa al Sr. Fabian és que està acostumat a tractar amb gent del nord d’europa (que junt d’Estats Units és d’on procedeixen la major part dels expats), els quals sembla que no estan acostumats als agents immobiliaris i les bombolles del mercat immobiliari, ni a tot aquesta patuleia de pirates que naveguen per aquest món. Arribant al primer destí, el lloc em resultà familiar... Resulta ser el pis d’una noia que treballa al mateix centre, i que marxa a finals de mes, el qual havia visitat personalment. Mentre ens dirigíem a la porta, aturo al Sr. Fabian i comentant-li que en aquest pis hi viu una persona que encara no ha marxat, i que no podem entrar per la cara, i que aquest pis ja l’he vist...

-No aquí no hi viu ningú!- Diu amb total seguretat el Sr. Fabian, el suposat agent honrat...

- I les sabates de la porta, són de ningú?- Li contesto amb la evidència dels fets. Moment en que se li dibuixa una cara de qui no entén res, tot plegat una gran actuació teatral, però aquesta cara ja li he vist varies vegades al Tiet Quimet...

- El pis està buit.- Insisteix...

- Aquí hi viu la Nadja de Dinamarca, i marxa el dia 26...- vaig insistir mentre començava a recular cap a la porta del bloc, amb una cara de “em vols prendre el pèl o què? Neng! Que vinc de les Espanyes!!”

Finalment, l’obsessió del Sr. Fabian es centrà en saber qui m’ha ensenyat el pis, suposo en busca de la possibilitat que hagués consultat algun altre agent... finalment per atenuar la situació li explico els fets tal i com van succeir, i ens disposem a seguir el nostre recorregut (per desgràcia haig de trobar pis en una setmana... així que el que pugui veure serà de valuosa informació), això sí, sentint un parell de perles més de part del Sr. Fabian.

-Aquí jo seré el teu agent, i qualsevol problema que et surti només m’ho has de dir i jo te’l resoldré, perquè no te’n pots refiar de qualsevol agent!- I jo que pensava que a l’escola els ensenyaven a ser honestos... vaja home! Ara resulta que ja no tant... Un cop ja dins del cotxe, em comentà que el preu del pis és de 2500 $SNG (uns 1250 euros), quan la Nadja pagava 2200$SNG... Ara ens entenem! Collons honestedat havíem quedat, oi?

El dia transcorre amunt i avall de la ciutat, visitant un total de 4 pisos, res destacable o que em pugués interessar. Al final del trajecte, li vaig insinuar al Sr. Fabian si que em podia acostar a casa, cosa que acceptà sense inconvenients. La conclusió que en vaig extreure era senzilla: “no ha entès el que busco, i considerant el mes de lloguer que li haig de pagar, aquesta no és la via de trobar pis...” El que és destacable, és que tenia clar que no volia tenir negocis amb aquest paio, però segurament degut a no tenir gaires coses més que fer, vaig decidir planificar una revenja contra el “pirata honrat” ( i de rebot, venjar-me per totes les experiències viscudes en recerca d’una vivenda digne on viure... normalment poc agraïdes...). -Sí, ja ho sé el faré treballar per no res, mantenint-li la il·lusió de que em podrà pescar i que fent-li entendre que estic una mica desesperat i desorientat...- Així que de sobte li vaig deixar anar si em podia buscar alguna altra cosa més apropiada, i novament acceptà, emplaçant-nos pel dimarts següent (aquest cop em vindrà a buscar a la feina... i crec que m’haurà d’esperar ell...).

El diumenge i dilluns em vaig dedicar a visitar pel meu compte habitacions de lloguer que he trobat sense gaire dificultat a la xarxa, i en dos dies ja he trobat un lloc decent per instal·lar-me novament temporalment (no vull decidir el lloc més definitiu fins que no conegui millor la ciutat, que no és petita!!!).

Ostres el telèfon sona... –Perdoni Sr. Fabian! Ja sap com és això de la feina, que t’hi poses i no et dones compte de quina hora és...-

-Ostres! Només he aconseguit 15 minuts de retard... Més val poc que res!- Aquesta nova ronda de visites la vaig gaudir més, i em vaig interessar molt més pels pisos i les condicions, amb una cara de satisfacció destacable... Tot i estar a soles amb ell, hi va haver moments que em vaig haver d’aguantar el riure, això sí, aprofitant qualsevol gracieta seva per esclatar a riure. Aquesta situació en companyia del meu germà, o d’algun amic, segur que el Sr. Fabian ens hagués acabat abandonant en qualsevol vorera, amb el pit rebentat de riure!!

Encara ara, espero una resposta del Sr. Fabian al meu últim missatge...

Deixin sortir abans d'entrar...

Bé, a primer cop d’ull sembla fàcil d’entendre, i és una sentència que tothom sap ubicar fàcilment. Sí, efectivament es tracta de la clàssica frase que hom pot trobar en tots els accessos dels transports públics. Aquí, a Singapore, no són menys. Ara, de tenir al frase escrita a la porta del metro (aquí dit també MRT, que al principi em pensava que deien “eh, Marti!”, si efectivament l’idioma encara no el tinc ben afinat...), al que et pots trobar en la realitat hi ha una gran distància. La primera vegada que em disposava a agafar el transport públic, casi em quedo sense poder baixar en l’estació desitjada, arrossegat per una allau de gent que entrava, segurament magnificat per ser hora punta i una estació principal. Finalment vaig poder baixar, tot i que una mica indignat, i no sense dedicar un esforç considerable entre “sorrys” i “excuse me”...

Després tot es qüestió d’observar, estudiar i aprendre. Ara ja no em passa més. Quan l’estació està a punt d’aparèixer per les finestres del vagó, un agafa aire, omple els pulmons i es prepara: “ppssshhhh” s’obren les portes del comboi, hom emprèn una posició en busca d’una percussió (pels no coneixedors del Rugby, consisteix en progressar frontalment amb una posició corporal semi de perfil, mostrant l’espatlla per davant, amb el cos incliant i el cap lleugerament abaixat per evitar un perjudicial impacte a la cara), i sense mirar gaire qui hi ha per davant, avançar a pas decidit fins l’apreciat objectiu assolir sortir del tren... Per sort, els xinesos no són una raça que destaqui pel seu volum corporal!! Potser el Govern de Singapore (que ho preveu tot i pensa per tothom) ha dotat les andanes amb unes guies dibuixades al terra prou aclaridores...

Ara s’ha de dir que el transport públic en aquest país funciona i funciona bé. Menys quan l’autobús passa dos minuts abans de l’hora prevista... Amb cara d’il·lús, des d’una illa de cases de distància veus com perds el bus del mati. No pot ser! Comproves l’hora... però si falten 2 minuts!! Tot apunta que hi ha costums mediterranis que haurem d’abandonar, aquí no hi ha lloc per “l’ultima hora”. Interessant és també el sistema tarifari i de pagament: consisteix en una targeta magnètica que la recarregues amb la quantitat desitjada, i en comptes de passar la clàssica targeta de cartó, amb les conseqüents cues que es generen ( i parlo del nostre País), només s’ha de passar la cartera per sobre el detector, i ale! Cap dins! Al baixar repeteixes l’operació, i segons el recorregut que hagis fet es descompte la quantitat establerta mentre que et mostren en la pantalleta el cost del trajecte i el saldo restant. Encara no he observat cap indici de cua, ni tampoc ningú que es coli.