Krabi-Tonsai-Railey. Tailàndia (Maig 2008).

Arriba l’1 de Maig i sembla ser que a tot el món és el dia del treballador, almenys aquí, visca!!! Juntament amb l’Anne, una companya austríaca de la feina que em va introduir al grup d’escalada marxem cap a una zona prou famosa per l’escalda al sud est de Tailàndia, Krabi-Tonsai. El viatge comença accidentat, tot i que aquesta mestressa ha arribat a atabalar-me amb els preparatius... com a bona centre-europea havia d’estar tot planificat abans de sortir, buscant entre tots els possibles llocs on dormir, escalar ... finalment opto per dir-li “ Mira, a mi m’importa poc, on tu vulguis que jo no tinc manies!” En serio el volum de mails i informació diària era espectacular!! Total jo només m’encarregava de passar-la a buscar amb el taxi per casa per anar a l’aeroport, però per primer cop en la meva vida resulta que m’equivoco d’hora de sortida de l’avió, provocant un retràs de mitja hora... Una mirada i un comentari lapidant: “Ves pensant on anem perquè l’avió ja no l’agafem...”, després d’un glups només se’m acudeix una resposta per fer temps: “Sóc un home de sort, i fins que no em diguin que no puc pujar a l’avió segueixo pensant que embarcarem...” Afortunadament per mi, som els últims en facturar amb la cara de a bona hora arribeu de l’hostessa... buf! Salvat pels pèls! Un cop a Pucket, més problemes: el transport que havia reservat ELLA, no apareix i ens quedem tirats a l’aeroport, amb un mig somriure sota el meu nas... Tanta previsió, per res!! Finalment optem per un taxi que en un “curt” trajecte de 2 hores ens deixa en una platja on podem agafar un bot per arribar a la península (només s’hi pot arribar per bot, no hi ha carreteres ni camins), que després del meu intens regateig ens resulta més econòmic que el que havia reservat ella (mmm... tanta planificació...). Després de 20 minuts de trajecte, el taxista es gira i mirant-me em diu:

-Saps conduir?

- Sí.- I continuo xerrant d’altres coses com qui no vol la cosa, però ell insisteix.

-Saps conduir? Vols counduir?-

- Home es que no porto el carnet amb mi...-

- Però si aquí no cal home!- Parant el cotxe al bell mig de l’autopista, això sí com a mínim indicant-ho amb els intermitents.

Així que em trobo conduint un carro nou, amb canvi automàtic, pel mig de Tailàndia, on no sé perquè també condueixen per l’esquerra. El paio sense pensar-s’ho es treu les sabates i mig s’estira al seient del copilot amb posició clarament de qui vol dormir.

-Iep!! Senyor, que jo condueixo però no sé cap a on!! Ja et pots oblidar de dormir...-

Tota una experiència que em fa gaudir una estona, marcant cada gir amb el neteja-parabrises en comptes de l’intermitent... perquè redimonis el posen a l’altra banda? Un cop arribem, i baixem el taxista sembla com si esperés una propina, però tot el que troba és una encaixada de mans. Ah! Faig jo la feina i sobre espera propina!!

Primer contacte amb un Lady-boy. Mentre esperem el bot, que no salpa fins que no hi hagi 8 persones per omplir-lo, decidim menjar alguna cosa a un menjador on la cambrera és la més alta i grandota de tots els treballadors, però amb la faldilla més curta. Al segon cop d’ull es suficient per veure que és una dama diferent... que porta “joystick”!!

...

Krabi-Tonsai està situat al sud d’una península est-meridional de Tailàndia, un lloc per turistes (no ens enganyem), però que no està massificat. A una platja és la zona dels escaladors i dels viatgers de motxila, i una altra platja més avall la dels turistes més normals, amb preus més de turistes també. Per anar d’una a l’altra platja hi ha tres opcions: sender pel bosc, bot o quan la marea es baixa a peu entre les roques. Un cop instal·lats al bungalow és hora de voltar i començar a preparar la sessió d’escalada de l’endemà. Tot resulta fàcil, i amb doblers a la butxaca encara més. Els tres dies transcorren tranquil·lament alternant sessions d’escalada; repòs a la platja amb els seus respectius banys calents... Sí! Una de les coses que em va sorprendre més, és que l’aigua es calenta!! Massa i tot! No et pots refrescar amb un bany al mar (bé només a primera hora del matí); lectura plàcida estriat a qualsevol lloc; degustació d’àpats locals capaços de fer-te saltar les llàgrimes i inflar-te els llavis com qui vol cantar el “Only you...” del picant que duen ( i això que em pensava que ja estava acostumat al picant...); i finalment sessions de chill-out als “garitos” arran de plantja, pentinats per la brisa de la nit, estirats en hamaques o ajaguts entre coixins sobre tatamis de bambú, degustant cervesa o banana daikiry amb unes glopades de fum verd fosc. Escenari perfecte per relaxar-se, descansar i oblidar-se de la feina per uns dies... mmmmm... genial! Ara sempre és pot millorar, i em refereixo a la companyia... d’acord potser sóc una mica dolent. Però, sembla que els estels m’escolten, i a mitja estada conec Panxa (una Xilena voltant pel món) i Laia (una catalana en una escapada de 3 mesos), i acabem fent un grup prou maco on les rialles incrementen. Perquè no us penseu que són manies meves, no us perdeu el comentari de la Laia respecta la companya: ”Una mica antisocial la teva amiga...” o “ el puta! Tenies ganes de xerrar tu oi? i en català!”.

Però malauradament, tot té un final i el final de l’escapada a Tailàndia arriba, i em de deixar el “fucking paradise” per tornar... El matí següent sembla com si el mar no ens vol deixar marxar: bufa el vent i hi ha una mar crespada. Però el bot arriba i ens embarquem un total de 9 persones, entre elles la Laia i la Panxa, unes guiris angleses i un noi americà. Uns 30 segons són suficients per adonar-se que no serà un trajecte de plaer: tres onades són suficients per acabar tothom xop fins als calçotets, i per sort les motxilles avui en dia les fan prou impermeables... sembla que el mar avui te ganes de passar-nos per sobre. Les guiris ja no gosen mirar endavant, la que tinc al costat només mira el terra amb cara de pànic. La veritat és que impressiona veure una onada quan et passa per sobre i es comença a acumular aigua al bot. Un cop analitzada la situació, i estudiada la via d’escapatòria en cas d’enfonsament, i no sé ben bé perquè (bé potser per relaxar l’ambient) començo a riure de la situació, i per sort la Laia em segueix... Això provoca algun altre riure en algun comentari i trenca la tensió de l’ambient, fent més “agradable” el trajecte. Ara no ens enganyem, una mica de por si que en vaig passar, però un cop ja estàs emmerdat, què més pots fer? Doncs bé treure aigua i riure. Desgraciadament a nivell col·lectiu) i afortunadament ( a nivell individual), uns quants centenars de quilometres al Nord, un tifó colpeja Myanmar i el Nord oest de Tailàndia.

Per cert, que la tronada planificada amb ferry tampoc és possible. A mitja estaca hi ha canvi d'estació alta a baixa de turisme, i el ferry deixa de funcionar... Aquest cop ens decantem per autocar, tot i el vot en contra d'ella, però jo no vull conduir més i l'autocar costa menys de 10 vagades el taxi!!