Marta i David

Pulau Tioman (Malàisia).Setembre 2008.

El Setembre a donat de si. Finalment he pogut acomplir un dels desitjos que se’m va generar des de que vaig arribar a aquestes latituds: treure’m la llicència del Open Water (submarinisme). Amb uns companys de la feina que també estaven interessats, muntem un curs amb un free-lands que ens ho prepara tot a la nostra mida. EL curs consisteix en una sessió teòrica, sessió de vídeos i lectura (individual), sessió de pràctica de piscina, examen teòric tipus test (senzillet...), sessió pràctica a platja, i finalment immersions!!

A grans trets dir que un cop superada l’angoixa de “com collons m’ho manego jo sota l’aigua?”, aprendre a respirar (que sembla una tonteria però no és tant fàcil, ni tant sols per un Dr.), mantenir al flotació sota control i tenir confiança amb l’equipament, les sessions sota del mar són increïbles i al·lucinants. El bon criteri del instructor el qual ens va fer guanyar en confiança i ens formar degudament amb paciència i sense presses, es va deixar veure també en la tria del lloc de les pràctiques: Pualu Tioman. És un conjunt d’illes al sud est de Malàisia conegudes pel bon submarinisme, els coralls i les aigües a voltes turquesa a voltes cristal·lines.

Ara em ve al cap una frase que diu “vas peix” és a dir que no d’enteres de res, o “ets un bessugo” (quan algú li falten els 5 minutets, i no, no donaré noms per il·lustrar el concepte), i perden totalment el sentit sota de l’aigua... ja m’agradaria anar peix!! Que poc àgils que som sota de l’aigua! A tall d’exemple una parell de participants en el nostre grup, que els anomenaré Càrrega de Profunditat (no fotem, que tothom sap el que és de les pel·lícules de submarins) i la Yoio... El primer era fotre’l a l’aigua, començar la immersió i veure com no parava fins arribar al fons del mar. Un cop detectat, era només qüestió de no estar en la seva trajectòria per evitar d’un cos en caiguda lliure (que un parell d’impactes me’ls vaig emportar...). L’altra una noia que tant bon punt estava flotant com asseguda sobre els coralls. Sí, més de 100 anys per créixer, perquè el cul d’una noieta que està aprenent submarinisme els rebenti... per sort (i comprensiblement) els coralls són prou resistents i com a mínim si tornen, i si hi xoques carden mal!

Destacar un munt de Nemos al volatant nostre, mil peixets de colors, mil peixots de colors (però que aquests ja em despertaven l’instí més primitiu de caçador, quina mida i quina pinta!!mmm....), alguna que altra morenes i congres a les roques (que ja fan més por), “driller fish” (no sé com es diu en Català, però un peix que s’alimentava a base de cops de cap contra les roques... si una mica burrot... tot el què en sé és que no t’hi pots acostar pas...) i una manta de color blau i marro... Tot plegat molt bonic i recomanable. Hi tornaré.

Pulau Langkawi (Malàisia).Setembre 2008.

Estem acostumats que quan arriba l’Agost, arriba el temps de vacances i esbarjo, el sol llueix i la calor t’empeny a consumir grans quantitats de cervesa, i acabar fent algun “Xoff” en alguna piscina, platja,riu... el que sigui mentre refresqui. Doncs aquí l’Agost és com un Març, Juny o Novembre... res passa d’especial, i no es temps de vacances. A més com que sóc nou treballador només tinc 18 dies de festa a l’any... vull plorar!!... Però l’any que ve ja en són 20! Després d’un Agost treballant en total normalitat, arriba el Setembre que es preveu més mogudet... arriben més visites (a Catalunya si que es estiu eh?) que m’ajuden a distreure’m i em fan gaudir com a hoste, i finalment amb en Carles (altrament conegut com a Xa...xa... XARLI) podem emprendre les primeres vacances de l’any!!! Una setmana a Pulau Langkawi! Una illa situada al Nord Oest de Malàisia, turística però encara prou arreglada, sense grans hotels, només cases de baixa alçada. A sobre hi arribem en temporada baixa, el que vol dir que no hi ha gairebé ningú i que l’estrés desapareix per complert, però el clima no acompanya del tot. Plou una mica, però en aquestes latituds pots fer front a la pluja amb xancletes, banyador i una samarreta.

És un lloc prou bonic on hem vingut a fer res. Platgeta, alguna excursió, de bar en bar, menjar, descansar, festeta, riure i fer el tremendot, i sobretot interaccionar amb la gent.

Començant amb un grup de nois d’Aràbia Saudí, tot jugant a voleibol a la platja. No, no cal que us dibuixeu mentalment la imatge de les platges de califòrnia amb les xatis amb biquini, i els muscle mans... La imatge és més còmica, i acompanyada de “Shai la”, “Abdulha” i altres mots inintel·ligibles i sempre en un to inapropiat (és a dir cridant), passem una bona estona...

Altres personatges de la història podrien ser “l’indiano” amb el seu estil “voleu ser amics meus? Es que m’avorreixo i no tinc pas feina ara el bar...”, un bon noi. A sobre a finals de l’estada ens va portar en cotxe: s’ho va currar! Au, cap a l’hospital a curar en Xarli... una relliscada a la vida tothom la té. Ara si és en moto, en un trajecte de menys d’un quilòmetre, on només hi ha una sola corba, en que ell s’entesta a fer-la recta, ja té més “catxondeo”. Total un ensurt i dues hores de negociació amb la noia de la botiga per no haver de pagar una moto per nova... aquí són musulmans i a la que et despistes te la fan menjar doblegada. El que no saben és amb qui se les han hagut de veure... finalment ens en sortim amb la nostra i paguem el que havíem proposat nosaltres, amb la tàctica no tenim cap pressa i fent els relleus en la negociació. Cadascú el seu rol: jo m’encarrego de discutir la part mecànica, i en Xarli el preu. “El dueto de la muerte”.

Finalment no puc deixar de esmentar EL PERSONATGE: en Sam. Un Palestí, amb una vida una mica obscura, amb negocis aquí i allà, escaquejat de tots els governs, amb molta pasta, amb un servent bosnià que feia de servent i d’amic... Un home de 50 anys, amb 3 dones arreu del món, que li agrada gaudir de la vida i passar-s’ho bé. I amb ell vam topar! Bé el bon ull del company per saber on es mouen les cireres ens va donar la porta oberta a les nits de festa a Langkawi, on finalment teníem un pub que era com gairebé la segona casa i taula reservada (a nom de Sami, es clar...). El més sorprenen d’aquest home va ser la ment oberta en la que es prenia la vida (diríem que poc musulmà, a excepció de les dones...), el gran sentit de l’humor, l’hospitalitat i la poca por a la vida. Crec que alguna cosa vaig aprendre d’aquest home, ara la planificació per retirar-nos als 50 anys no el veig clar... ja us ho explicaré d’aquí a 20 anys (bé 18 per ser més precisos...)

Demanaré plus de perillositat laboral!!!

Quan un es jove no pensa gaire amb aquestes coses: som joves, valents i el futur encara ens queda lluny! Sóc plenament conscient que la feina que he triat te un cert risc laboral, no tant per un possible accident catastròfic, però si per un mal us dels equips i reactius que s’usen a diari al laboratori, que segurament al llarg de la vida en algun moment o es manifestarà. Si es treballa degudament aquest risc es minimitza o s’esborra completament... així que companys, prevenció!

Aquí a Singapore el tema de seguretat laboral ha pres una nova dimensió. Sabeu què? Millor us passo el “report” que van fer circular entre tots els treballadors de l’a*star. Crec que m’estic saltant la normativa però... val la pena! Aquest individu va ser trobat en un laboratori de Biopolis, per sort en un edifici diferent del meu...

“...

Identification : The appearance of the specimen was identified as “Paradise Tree Snake”. The scientific name for the species is “Chrysopelea paradise”

Biological: The Paradise Tree Snake is considered by some to be rare, however in Singapore it is commonly encountered in a variety of habitats including mangrove, secondary forest, and parks and gardens. This is a back-fanged colubrid with weak venom sufficiently powerful to immobilise its small prey, which comprises mainly tree-dwelling lizards. The species is active by day. It is an adept climber, and a favoured haunt is the crown of coconut palms. As with other members of the Chrysopelea genus it has the remarkable ability to glide from tree to tree : it achieves this by flattening the body so that the ventral surface becomes concave, and then projecting itself into the air from a high branch whilst making sinuous snake-like movements

Recommendation:

1) To have regular check on the surrounding area to identify the possible entry point for the occasional intruder pest including snake.

2) To check on the building structural or facilities to identify the improvement area to further exclude the possible intrusion for pest.

...”

Com collons s’ho ha fet aquesta aventurera per entrar en edificis de seguretat biològica, on teòricament són espais estancs on tot el sistema d’aire està controlat i filtrat? O ha entrat per la porta amb el passi magnètic que tots els treballadors portem? És per al·lucinar...

Mireu tot el que ells vulguin, però si em trobo un trasto d’aquests pel labo un mati d’aquets m’hauran d’ingressar però per un atac de cor!!

Els primers cops de canya!!!

Per començar: totes aquelles males persones que heu pensant que era jo el que havia rebut els cops de canya, esteu molt equivocats!!

Abans d’aterrar a Singapore, com a bon nen em vaig llegir una guia per residents del país, en la qual entre d’altres qüestions explicava que la policia i els jutges poden imposar càstigs punitius a la població, és a dir cops de canya!! El primer que vaig pensar es que sortiria escaldat més d’una vegada, perquè ho explicaven en el mateix capítol d’ordre cívic (com no es pot parlar malament a la poli, no es pot menjar xiclet ni escopir, no es pot creuar en vermell ni fora de passos de zebra...), però fins el moment tot es força normal. Normal fins abans d’ahir: a les notícies vaig poder veure anunciada la primera sentència d’un jutge que condemnava a un home per maltractar la seva dona. La sentència va ser de 5 anys de presó i 8 cops de canya. Vull deixar clar que condemnin a presó a aquella gent que exerceix la violència contra la resta (i aquí no incloc la violència en forma de resposta a una agressió, ja sigui d’un cap d’ou o cap rapat, o quan la policia executa el seu poder en una manifestació gratuïtament, o per exemple també en el cas de grups feixistes que actuen en total impunitat...). Però també vull analitzar la sentència més al detall: 5 anys de presó i 8 cops de canya. Se’m generen uns quants dubtes: realment li importa després d’haver d’estar 5 anys a la presó 8 cops de canya? Els cops de canya te’ls foten abans d’entrar a la presó o al sortir? Si es pot triar, per mi al entrar que així tinc 5 anys per recuperar-me i les despeses de metges corren a càrrec del govern!! Cops de canya a on? Al “culete” per haver estat un noi dolentot? Al costellam a l’estil del vaixells de l’edat mitjana? Es pot negociar un augment de cops de canya a canvi de disminuir els anys de presó? Qui te’ls dóna els cop de canya? Un paio de 2 x 2 i agafant carrera? La dona a qui has maltractat (aquesta seria bona, i segurament mes efectiva i dolorosa que el 2 x 2 “machoman”). I la canya? És una barra de ferro, que no crec perquè sinó dirien cops de barra de ferro... Una canya de bambú? Una canya de bambú esberlada que et talla fins i tot les costelles? Tot plegat no ho sé... falta explicitar que es ben bé això dels cops de canya, perquè els 5 anys de presó si que em queden clars. De moment la meva esquena continua sent ben fina. I que així es mantingui!!

Benvinguts passeu, passeu...

Un vídeo del pis on visc a SNG. La gravació és ben dolenta, però feia temps que no em sentia tant estúpid parlant sol amb una màquina, així que es una gravació a primera presa...

Monotonia

La monotonia: uniformitat i invariabilitat en el estil de vida. Aquesta podria ser una definició prou acceptada popularment (vaja és el que diu Wikypedia!!).

D’alguna manera o altra, tothom intenta fugir de la monotonia en que la vida pot caure, però l’estil i la manera són absolutament diferents per a cadascú. Sorprenentment, quan de canalla es parla, sempre s’intenta establir una monotonia per tal que els nadons i infants puguin adaptar-se al dia a dia i s’hi trobin còmodes. També, després d’una temporada una mica boja i cansada d’anar amunt i avall, i de dormir poc, un frisa per tornar la monotonia per recuperar les forces perdudes... (Que sí! Que a mi m’ha passat aquí a SNG!!). Però perquè fugir de la monotonia? Està acceptat que porta a l’avorriment i pot desembocar en desajustos emocionals, o simplement el sentiment de desaprofitar el regal del fet de viure aflora... bé almenys és el que a mi em passa!! (Em sembla que necessito l’ajuda d’algun psicòleg per escriure aquest article. Bé ho deixarem com a opinió personal).

Com mantenir la flama de la vida encesa, sense sentir que un s’apaga, sembrant de màgia pròpia existència? Aquesta ha estat, és i serà una de les preocupacions en el meu dia a dia... Malauradament encara no en sé el secret, però continuaré caminant en busca d’alguna resposta. Potser ara us pregunteu d’on li surt la palla mental ara aquest nanu? Bé deixeu-me que us descrigui la font d’inspiració: a Biopolis hi ha un servei de “shuttle bus” (bus llençadora) que fa un petit recorregut entre Biopolis i zones del voltant amb serveis diversos. Doncs bé, un dels conductors d’aquests busos, un senyor d’uns 40 i pocs, gras, gras, amb l’espai justet per moure el volant, que fa el recorregut que té atorgat cada dia unes 25 vegades... Aquest home em va fer despertar una mica. Aquest home en qüestió, a sobre vesteix sense possibilitat de variació una gorra vermella que ja té la forma del seu cap. Sí, cada dia. Almenys se la podria canviar cada setmana, per variar una mica!! Em vaig intentar imaginar la meva vida al seu lloc, i un espant terrible va sacsejar-me!

Una cosa que aquest viatge m´ha permès conèixer és que la monotonia té moltes cares, i que els tòpics no són certs. Per exemple, això de que viatjar arreu del planeta és el més apassionant del món, pot ser no del tot cert. He conegut persones atrapades en el viatge, on el viatge s’ha transformat en la seva monotonia, on la por a parar en alguna contrada, on l’absència de “casa”, de “la teva gent” fa que no pertanyin enlloc. No poden parar de viatjar, i no deixa de ser un altre conductor d’autobús amb la gorra vermella. El que vull dir és que es pot portar una vida “normal” sent no monòtona, que no cal ser el superespecial o més estrany que el participant al concurs de “a ver quien es el mas raro!”.

Com deia el secret encara no el conec, però els ingredients que crec que no poden fallar són tenir gent a qui estimes al voltant, il·lusions i projectes, causes que et permetin somniar amb una realitat politico-social diferent i que et permeten implicar-t’hi i treballar, el sentit de la lluita i la no conformitat, no deixar-se vèncer per la por o la mentida, no tenir por a la vida, poder aprendre alguna cosa nova cada dia... Insisteixo: continuo caminant en busca del demà. Potser el més que emprat concepte de Camí d’Itaca es torna a fer realitat...

Sort en el vostre intent!

F1? És un joc de la play station?

Sento decepcionar a tots els fans de la F1, ja que ben poca cosa us puc dir sobre el “grand race”… Sembla que ha creat més expectació entre tots vosaltres, fans i no fans de la F1, però amics meus (potser per comprovar que Singapore continua estan al mateix lloc… o provar sort per veure’m per allà al mig...). Doncs una vegada més, la casualitat o senzillament perquè passo una mica de les històries multitudinàries (a excepció de les festives!!) em van portar a estar a fora del país (com ja va passar pels jocs olímpics de Barna...). Vaig estar per Malaysia, allà a Tioman on em vaig treure la llicencia de submarinisme. Una passada!! Al tornar encara la ciutat feia pudor a pneumàtics cremats, però tot ja havia tornat a la normalitat i la tranquil·litat... I per cert que a 300 bucks per l’entrada a la cursa ho tenen clar!! Tot el curs i el viatge a Tioman em va costar 500!! Que els donguin molt pel... bé no serà avui que trenqui l’estil del bloc i emprar alguna paraula malsonant... I sabeu quan una ciutat només mira de cara a un esdeveniment i no te en compte res més del que està passant? Sabeu lo emprenyador i “cansino” que poden ser els mars media o el govern, que en aquest cas és el mateix. Si a casa hi ha manipulació, aquí es la hòstia en patinet!! Encara es hora de llegir o sentir alguna crítica del govern. Si apareixes, el mitjà de comunicació desapareixeria!! Vaja si fa més o menys com a casa però sense rodejos, pel broc gros.

A més els que ja em coneixeu sabeu que precisament no sóc un fan del Sr (si es pot dir sr...) Alonso, el pijo-burgès-espanyolito-promonàrquic!! Així que em vaig estalviar una emprenyada, tot flotant entre el silenci del mar i els peixets i peixots de colors... però aquesta ja serà una altra història!

Brown couple, Xarly i Vero

Ferran i Ester, from Australia to BCN...

Carles i Verònica, the brown couple (Agost 08)

Ferran i Eva, els primers valents (Agost 08)

Conversa amb la Lluna.

-

- Lluna !! T’estava esperant , aquí assegut pacientment… sabia que no fallaries!

...

- T’has posat ben guapa avui, vestida amb el millor vestit, ben ample i brillant. Estàs preciosa! Perdona per gairebé haver-me oblidat de tu; ja saps que els humans tendim a ser una mica egocèntrics creient-nos el centre de l’univers, i per això no escatimem en enlluernar les nostres ciutats, esborrant i aniquilant per complert la teva resplendor, i amb ella la teva presència nit rere nit. Ves quina altra bestiesa. Ens esforcem a decorar i dissenyar, i resdissenyar altre vegada el que ja ha estat dissenyat perquè queda antiquat, cada un dels racons al llarg dels nostres carrers, i això sí: fota-li uns bons focus de llum, que queda molt del primer món! I ningú encara ha construït ni un sol espai on poder-te venir a visitar i compartir una estona la teva llum i màgia. Però avui, lluny de la civilització t’estava esperant!!

...

- Tenia ganes de parlar amb tu. Mal acostumat que he estat durant aquests darrers temps a gaudir de tu quan em plaïa, i ara... atrapat en una gran urbe, on ningú aixeca el cap per contemplar que hi ha més amunt...

...

- Lluna... et puc fer una pregunta? És veritat que pots fer que la gent que es troba llunyana es comuniquin a traves teu? Bé jo t’ho pregunto, però molt em temo que no cal que em contestis, ja que jo n’estic convençut! I et diré més, en diverses ocasions no he dubtat ni un moment que t’has posat al meu servei per fer-ho, enllaçant-me amb la meva gent present en una fusió d’ells i la teva cara no oculta...

...

- I la veritat, no sé perquè m’hauria d’estranyar? Amb tot el repertori de poders de que gaudeixes i que se t’han estat atorgats... Per començar mira que portes anys sobre els nostres caps, que dic anys, civilitzacions senceres han nascut, s’han desenvolupat i desaparegut sota la teva llum, mentre els hi oferies la teva guia i protecció... Has estat emprada pels enamorats i pel guerrers, pels llunàtics i pels poetes, pels científics i pels bruixots... et sembla poc?

...

- I ara que hi penso, i nosaltres que hem fet per tu? Mai ningú t’ha escoltat ni preguntat quins eren els teus desitjos, ni tant sols la teva opinió, i mira que si seguim els nostres propis proverbis “sap més el diable per vell que per diable”, segurament la teva saviesa no tindria punt de comparació amb tota la nostra sumada i acumulada a traves dels anys. Si és el que et deia: humans i melic, melic i humans. Dues qüestions massa usualment i fortament unides, i amb una força d’atracció que difícilment es separaran mai. Perdona que m’oblidava, si que ens hem atansat a tu, però no per saber com estaves, no. Tot just per gratar-te la panxa en busca d’alguna mostra que analitzar en algun laboratori de quisapon! Bé, tothom ho sap! Als USA! On sinó? Allà on el melic és mes gran i més profund que enlloc! Això sí, saltant damunt teu en mostra de tot un símbol de conquesta. Aquesta afició malaltissa dels humans per conquerir i sotmetre, pensant-nos que ens fa més grans i forts... Ridícul!! Quan s’acabarà aquesta maleïda dèria? Quan la gent s’adonarà que de les coses més grans grans que hi ha és un simple somriure provenint del més interior d’un mateix, o aquella abraçada que estreny però no ofega en un intent de fusionar els dos cossos, o aquella llàgrima insostenible vessada en un comiat, o una mà estesa al servei d’altri o perquè no, la passió desenfrenada en el frenesí sexual de dos joves en una platja sota la teva majestuosa presencia... Hòstia, això si que és gran!!

...

- Doncs lluna, avui et buscava per demanar-te un cop més un desig, un desig que em recorre les venes des de la llunyania de casa, però pensant-ho millor, és hora de que sigui el teu torn. No, renuncio al meu desig i em disposo a escoltar-te... què és el que desitges?

...

Food, food, and food!

Es podria dir que menjar és l’afició més gran de que gaudeixen els Singapunerys, podent arribar a fer un viatge tant sols per degustar alguna especialitat desitjada... suposo que per tothom una part del viatge transcorre a través de la gastronomia, però tampoc en fem un gra massa, un viatge per omplir l’estomac... home! És com qui decidís anar a Barcelona a cruspir-se unes tapes, fer un bon pa amb tomàquet regat amb un vi escollit per l’ocasió, una paelleta a la Barceloneta, un... (ho sento haig de aturar aquí la descripció que comença a caure salivera al teclat... potser ben mirat poden tenir raó!), en comptes de perdre’s pel Raval i el Gòtic, fer un tomb pel Parc Güell, pujar fins dalt de les torres de la Sagrada Família, etc...

Doncs sí, encara que sembli mentida més de la meitat de les converses que es poden escoltar en temps d’oci abordaran d’una manera o altra la gastronomia. I podeu estar absolutament segurs que la pregunta que us faran una i altra vegada serà: I què tal el menjar? I t’agrada el menjar local? I que mengeu en el vostre país..? Com si es pogués explicar en una simple frase la gastronomia de casa!! Bé, algun intent he fet que ha satisfet la curiositat dels enquestadors, i conseqüentment amb la promesa encara incomplida de cuinar un dia per ells... de moment em salvo perquè no tinc cuina en la Residència on estic temporalment.

Deixeu-me que us il·lustri amb un cas particular: En John és bon exemple de singapureny boig pel menjar. Un personatge de metre vuitanta i més, que deu fer uns 100 quilos pel cap baix, i amb dues aficions omplint la seva vida (i també omplint l’estomac): el cant gregorià i el menjar. Sí, es bon nanu però ja us podeu imaginar que no em treu a passejar de nits pels pubs. Ara és un bon company per compartir taula. L’últim viatge que va fer va ser a Hong Kong, i naturalment quan t’expliquen que se’n van de vacances, i com a bon “expat” amb ganes de voltar per aquesta regió preguntes què s’hi cou a cada lloc, què hi van a fer...

- MENJAR!!! – Va ser la resposta d’en John amb una cara de pa de dos kilograms i els ulls que en prou feines podia mantenir dins de l’orifici ocular. Aquella cara que et diu ¿però que més hi vols anar a fer? o ¿què vas a fer tu a les vacances sinó? La meva estupefacció augmentava al intentar imaginar la diferència entre un bol de nuddels a Singapur o un bol de nuddels a Hong Kong. Ni què fossin tant i tant diferents! Com aquell que fa un viatge de 3-4 hores d’avió, paga l’hotel, etcètera, etcètera per cruspir-se una paella quan resulta que vius a Amposta (o Palafrugell, o a la Barceloneta, no vull entrar a discutir on es fan les millors paelles... que ja veig a més d’un amb la paraula a la boca!). Aquesta és una de les aficions més fortes que tenen els locals, i per al qual cosa no resulta difícil trobar tropa per a anar a fer un mos, ara si després vols allargar la nit i continuar amb alguna copeta o “bailoteo”, començarà el degoteig de gent en retirada cap al llit.

Ah! Per cert que les altres aficions nacionals són el shopping, la televisió, Internet i videojocs, i anar a córrer... ja veieu: “Perfect match!“ Per sort aquí com a tot arreu, també hi ha minories...

Krabi-Tonsai-Railey. Tailàndia (Maig 2008).

Arriba l’1 de Maig i sembla ser que a tot el món és el dia del treballador, almenys aquí, visca!!! Juntament amb l’Anne, una companya austríaca de la feina que em va introduir al grup d’escalada marxem cap a una zona prou famosa per l’escalda al sud est de Tailàndia, Krabi-Tonsai. El viatge comença accidentat, tot i que aquesta mestressa ha arribat a atabalar-me amb els preparatius... com a bona centre-europea havia d’estar tot planificat abans de sortir, buscant entre tots els possibles llocs on dormir, escalar ... finalment opto per dir-li “ Mira, a mi m’importa poc, on tu vulguis que jo no tinc manies!” En serio el volum de mails i informació diària era espectacular!! Total jo només m’encarregava de passar-la a buscar amb el taxi per casa per anar a l’aeroport, però per primer cop en la meva vida resulta que m’equivoco d’hora de sortida de l’avió, provocant un retràs de mitja hora... Una mirada i un comentari lapidant: “Ves pensant on anem perquè l’avió ja no l’agafem...”, després d’un glups només se’m acudeix una resposta per fer temps: “Sóc un home de sort, i fins que no em diguin que no puc pujar a l’avió segueixo pensant que embarcarem...” Afortunadament per mi, som els últims en facturar amb la cara de a bona hora arribeu de l’hostessa... buf! Salvat pels pèls! Un cop a Pucket, més problemes: el transport que havia reservat ELLA, no apareix i ens quedem tirats a l’aeroport, amb un mig somriure sota el meu nas... Tanta previsió, per res!! Finalment optem per un taxi que en un “curt” trajecte de 2 hores ens deixa en una platja on podem agafar un bot per arribar a la península (només s’hi pot arribar per bot, no hi ha carreteres ni camins), que després del meu intens regateig ens resulta més econòmic que el que havia reservat ella (mmm... tanta planificació...). Després de 20 minuts de trajecte, el taxista es gira i mirant-me em diu:

-Saps conduir?

- Sí.- I continuo xerrant d’altres coses com qui no vol la cosa, però ell insisteix.

-Saps conduir? Vols counduir?-

- Home es que no porto el carnet amb mi...-

- Però si aquí no cal home!- Parant el cotxe al bell mig de l’autopista, això sí com a mínim indicant-ho amb els intermitents.

Així que em trobo conduint un carro nou, amb canvi automàtic, pel mig de Tailàndia, on no sé perquè també condueixen per l’esquerra. El paio sense pensar-s’ho es treu les sabates i mig s’estira al seient del copilot amb posició clarament de qui vol dormir.

-Iep!! Senyor, que jo condueixo però no sé cap a on!! Ja et pots oblidar de dormir...-

Tota una experiència que em fa gaudir una estona, marcant cada gir amb el neteja-parabrises en comptes de l’intermitent... perquè redimonis el posen a l’altra banda? Un cop arribem, i baixem el taxista sembla com si esperés una propina, però tot el que troba és una encaixada de mans. Ah! Faig jo la feina i sobre espera propina!!

Primer contacte amb un Lady-boy. Mentre esperem el bot, que no salpa fins que no hi hagi 8 persones per omplir-lo, decidim menjar alguna cosa a un menjador on la cambrera és la més alta i grandota de tots els treballadors, però amb la faldilla més curta. Al segon cop d’ull es suficient per veure que és una dama diferent... que porta “joystick”!!

...

Krabi-Tonsai està situat al sud d’una península est-meridional de Tailàndia, un lloc per turistes (no ens enganyem), però que no està massificat. A una platja és la zona dels escaladors i dels viatgers de motxila, i una altra platja més avall la dels turistes més normals, amb preus més de turistes també. Per anar d’una a l’altra platja hi ha tres opcions: sender pel bosc, bot o quan la marea es baixa a peu entre les roques. Un cop instal·lats al bungalow és hora de voltar i començar a preparar la sessió d’escalada de l’endemà. Tot resulta fàcil, i amb doblers a la butxaca encara més. Els tres dies transcorren tranquil·lament alternant sessions d’escalada; repòs a la platja amb els seus respectius banys calents... Sí! Una de les coses que em va sorprendre més, és que l’aigua es calenta!! Massa i tot! No et pots refrescar amb un bany al mar (bé només a primera hora del matí); lectura plàcida estriat a qualsevol lloc; degustació d’àpats locals capaços de fer-te saltar les llàgrimes i inflar-te els llavis com qui vol cantar el “Only you...” del picant que duen ( i això que em pensava que ja estava acostumat al picant...); i finalment sessions de chill-out als “garitos” arran de plantja, pentinats per la brisa de la nit, estirats en hamaques o ajaguts entre coixins sobre tatamis de bambú, degustant cervesa o banana daikiry amb unes glopades de fum verd fosc. Escenari perfecte per relaxar-se, descansar i oblidar-se de la feina per uns dies... mmmmm... genial! Ara sempre és pot millorar, i em refereixo a la companyia... d’acord potser sóc una mica dolent. Però, sembla que els estels m’escolten, i a mitja estada conec Panxa (una Xilena voltant pel món) i Laia (una catalana en una escapada de 3 mesos), i acabem fent un grup prou maco on les rialles incrementen. Perquè no us penseu que són manies meves, no us perdeu el comentari de la Laia respecta la companya: ”Una mica antisocial la teva amiga...” o “ el puta! Tenies ganes de xerrar tu oi? i en català!”.

Però malauradament, tot té un final i el final de l’escapada a Tailàndia arriba, i em de deixar el “fucking paradise” per tornar... El matí següent sembla com si el mar no ens vol deixar marxar: bufa el vent i hi ha una mar crespada. Però el bot arriba i ens embarquem un total de 9 persones, entre elles la Laia i la Panxa, unes guiris angleses i un noi americà. Uns 30 segons són suficients per adonar-se que no serà un trajecte de plaer: tres onades són suficients per acabar tothom xop fins als calçotets, i per sort les motxilles avui en dia les fan prou impermeables... sembla que el mar avui te ganes de passar-nos per sobre. Les guiris ja no gosen mirar endavant, la que tinc al costat només mira el terra amb cara de pànic. La veritat és que impressiona veure una onada quan et passa per sobre i es comença a acumular aigua al bot. Un cop analitzada la situació, i estudiada la via d’escapatòria en cas d’enfonsament, i no sé ben bé perquè (bé potser per relaxar l’ambient) començo a riure de la situació, i per sort la Laia em segueix... Això provoca algun altre riure en algun comentari i trenca la tensió de l’ambient, fent més “agradable” el trajecte. Ara no ens enganyem, una mica de por si que en vaig passar, però un cop ja estàs emmerdat, què més pots fer? Doncs bé treure aigua i riure. Desgraciadament a nivell col·lectiu) i afortunadament ( a nivell individual), uns quants centenars de quilometres al Nord, un tifó colpeja Myanmar i el Nord oest de Tailàndia.

Per cert, que la tronada planificada amb ferry tampoc és possible. A mitja estaca hi ha canvi d'estació alta a baixa de turisme, i el ferry deixa de funcionar... Aquest cop ens decantem per autocar, tot i el vot en contra d'ella, però jo no vull conduir més i l'autocar costa menys de 10 vagades el taxi!!

Kuala Lumpur-Batu Caves (Abril 2008).

Segona visita a Malàisia, però aquesta vegada una estada llampec amb un grup d’amics amb l’escalada com a interès comú. Per ser sincers, poc turisme i poques visites per la ciutat. Després de 5 hores d’autobús arribem a KL de matinada, just per anar a dormir, que a l’endemà ens espera un dia complet d’escalada a les Batu Caves (unes coves amb uns temples Hindús a l’interior, però la veritat no gaire a destacar). Després de la jornada esportiva, sopar i passeig pel barri de l’hotel on no ens és possible trobar un lloc per fer una cerveseta. Hi ha coses que no et deixen mai de sorprendre… et pots trobar uns paios amb una serp en una caixa de vímet (- Do you want to take a picture?-... mira nanu com m’acostis això tindrem problemes, així que ni en broma!!! Una mirada “de no serem pas amics per molt que em somriguis” per reforçar les paraules va resulta suficient per convenç-se’ls de que no cal ni que ho intentin ...), o un Dj punxant amb una terrassa de Malais bevent te sentats, on el ritme es podia observar tant sols en el remenar cíclic de la cullereta resseguint l’interior de la tassa. Ara, que vols una cervesa? Et toca anar al Nigth Club! Finalment, sense cervesa tornem cap a l’Hotel. Diumenge, segona sessió d’escalada en el rocòdrom indoor més gran d’Àsia, Camp Five. Per aquells que els hi agrada aquest esport, només dir-vos que no n’he vist mai cap de tant gran i complet, amb murs de fins a 20 metres i simulacre de roca autèntica. Una goig de rocòdrom per acabar de cremar les forces que ens queden... En acabat, tornem a la parada de l’autobús per emprendre el camí de tornada. La veritat és que no considero que hagi estat realment a Kuala Lumpur, així que algun dia o altre hi hauré de tornar, però com a mínim m’ha servit per conèixer millor el grup, experimentar l’autobús com a mitjà de transport cap a l’exterior, i tenir el primer contacte amb una ciutat de Malàisia, que a diferència de Singapore, no són tant netes, ofereixen una imatge de país no tant desenvolupat (inversament proporcional a la quantitat de cables de la llum que pengen caòticament del mateix pòster), i on pots trobar-te una rata travessant el menjador de l’hotel de ***.

Mas Salemat s’ha escapat!

Dèria, fanatisme, obsessió... Així és com definiria el tractament de la seguretat ciutadana en aquest país, que per altra banda està considerat com el país més segur del planeta, fet que no es d’estranyar. El problema potser apareix quan els ciutadans de Singapur adquireixen una por i una desconfiança envers als altres països fronterers. Quantes vegades he hagut de sentir “Per què vas allí o que se t’hi ha perdut allà? No és un país segur!!”... El fanatisme per la seguretat fa créixer una ciutadania que desconfia en excés de la diferència, quan realment la sensació que he percebut dels països veïns és d’absoluta normalitat.

Però deixeu-me que us expliqui el succés que més que por, m’ha provocat rialles. Fa qüestió d’un mes, un perillós membre (aquí li han atorgat el títol de dirigent) d’una secció radical musulmana establerta a Malàisia, amb connexió directa amb Al-Qaeda, s’ha escapat d’un centre penitenciari de Singapur, el suposat país més segur del món. Al dia següent, tots els transports públics, les televisions, la premsa escrita, les parets de tots els bars, locals, institucions, centres, estan plens de la seva fotografia. Aquest home se m’ha fet tant familiar, que si mai un dia me’l trobés pel carrer, més que avisar ràpidament a la policia com aconsella l’escrit que acompanya la seva imatge impresa, crec que el convidaria a fer una cervesa, ara que sent musulmà potser no seria la millor idea... Però el que realment em va deixar de pedra, va ésser rebre un sms al mòbil amb el mateix to alarmista dels cartells, amb fotografia incorporada, naturalment. Com collons s’ho ha fet la policia per tenir el meu mòbil? Què se n’ha fet de la llibertat individual en aquest país? I del dret de protecció de dades, han sentit a parlar-ne mai? Molt em temo que la seguretat està per sobre de la llibertat individual. Per sort, no ha coincidit amb període d’eleccions... Tots els més temibles personatges d’aquest país compartint les parets!! Bé, per ser precisos únicament els espais habilitats expressament per aquesta funció; no sé quants amb quants cops de canya està penalitzat l’ús inadequat de parets per penjar-hi propaganda... Però hi hauria algú amb prou sentit de l’humor per trucar a la policia dient que ha vist al temible terrorista representant d’aquest o aquell altre partit polític... En aquest país deixeu-me que ho dubti. I només per si de cas, no seré jo el primer!

El que m’ha fet replantejar el concepte de l’eficàcia de la policia del país més segur del món, que en principi em faria pensar que hauria de ser la més qualificada, ha estat les característiques el perillós terrorista: una cara de pa de quilo, amb un metre i mig d’alçada i coix de la cama esquerra!!! I a sobre se’ls hi escapa en un país rodejat de mar!!! Només faltava que fos cec!! El què està clar, és que no va marxar corrent.

Teman Negara. Malàisia (març 2008).

Arribada a Singapur de Bintan a la tarda. 4 hores de feina. Canvi de motxilla a la mateixa feina sense passar per casa. 19:10 h tren classe econòmica cap a Malàisia. Tràmits i primeres fronteres. Tren ple com un ou de gent. Aire condicionat no dona l’abast, puja la temperatura. Frontera Singapur: estació artificial al mig del no res. Fils de ferro amb espines, gossos, molts uniformes i armes. No seré el primer en fer una broma. Mig miler de persones, i un sol occidental. No crec que coincideixi amb la foto de l’home més buscat a Singapur. Estic tranquil. 1h 30 minuts perquè el tren arrenqui de nou. Entrada a Malàisia. Alguns passatgers abandonen el tren, millorant l’ambient difícil de respirar. 12 hores de viatge de nit. A mesura que desapareixen passatgers, comencen a aparèixer paneroles (“cucarachas”). Aixx.... una mica de aixx... 1 hora més tard ja m’he fet amic seu, i convisc amb pau i harmonia. Viatge cansat, mai se sap quan arribarà la teva estació. Hora prevista 6:45 am. Apareixen dos nois d’Índia que van al mateix paratge. Tenen menys idea que jo. Arribada estranyament puntual. País clarament musulmà. Taxista intenta prendre el pèl, entre enganys i històries. Intent de regatejar, preu continua en 80 RNM. Indis (pardillos) accepten. Comentari cap a ells “Sabeu que és un país musulmà i que els preus es negocien?”. Màquina expenedora de bitllets sense paper. Esperar 1:30 hores. Me’ls emporto a fer una volta pels voltants. Un altre taxi. Ja són 50 RMN. Trobem estació de busos que no existia segons taxista. Autocar 6 RNM (25 RNM segons taxista). Tres nois de Suècia esperen l’autobús. Canvi de companys de viatge, cap dins l’autobús! Teman Negara: una de les selves més antigues del món. Verd frondós. Molta vegetació. Molta humitat. Selva entretallada d’un generós riu d’aigua de color marró. El regne de les sangoneres. No es veuen gaires animals. No hi ha marines Nord Americans perduts des de la guerra de Vietnam. Força guiris al resort de l’altra banda del riu (on val una pasta dormir). Hostal barat per mi, gràcies. Lloguer de botes de trekking, degudament ruixades amb esprai anti-mosquits: el millor per evitar les sangoneres. 11:30 am, trekking en solitari a unes coves. 4 hores de marxa en solitari per la selva. Camins molt ben senyalitzats, no perill de perdre`s. Poblat indígena a mig camí. Decideixo entrar amb somriure a la cara i amb posat tranquil i amigable. Saludo als primers habitants. Saludo a uns segons. Ningú no em saluda. Uns quants ulls em vigilen des de la llunyania. Mitja volta i cap dins a la selva de nou. No vull ser l’àpat de ningú. Trobada amb els suecs a la tronada: no faran trekking de 3 dies perquè els hi costa una pasta. Àpats a petits restaurants flotants sobre barcasses en el riu. Barats. Cervesa nocturna amb els suecs. Quedem per demà per anar a fer el trekking plegats. Trekking i passeig per passarel·les sobre dels arbres. Una mica d’atracció turística per nens, res interessant. Comiat del suecs. Canvio d’hostal a un més barat al que no em desperti la crida a la pregària a les 6 am. No hi ha paper al lavabo. A mitja feina se’m acaba el paper que portava amb previsió de casa. Sota circumstàncies abraço la doctrina d’Al·là fent ús de l’aixeta. Dutxa? Ah deu ser això... Segon aix... Bossa de plàstic al terra i endavant. Relax. Conversa amb la Lluna. No es possible comprar una llibreta i un bolígraf en tot el poble. Llevar-se d’horeta al matí, i embarcar-se en un bot de fusta. 2 hores de viatge en bot. Cul quadrat. Un autobús llançadora i de nou a l’estació. 3 hores de marge. Passeig pel poble. Compra de queviures per la tornada, i de pas compra de altres menesters. Més barat que Singapur. Viatge de tornada de la mateixa índole que el d’anada. Arribada 12 pm de diumenge. Cansament, però satisfacció. Primera aventura asiàtica en solitari. Cost total del viatge inferior a 100 euros. Interès en repetir la visita, però amb un grup que vulgui fer un trekking de diversos dies (amb guia).

Bintan-SAB Meeting. Indonèsia (març 2008)

Quan algun dia sentiu que teniu el què es diu “una flor al cul”, sobretot no deixeu de regar-la!!

El SAP-meeting, que es celebra anualment, és aquella trobada per revisar junt amb experts convidats la feina realitzada durant l’exercici anterior i les noves propostes que us he comentat anteriorment. Aquesta trobada es realitza normalment en les mateixes instal·lacions del centre, però resulta que una vegada cada 5 anys, i si el pressupost ho permet, es trasllada a algun resort d’Indonèsia. Síííííííí!! I aquest any tocava Bintan!! Canviem-li l’aigua a la flor...

Així que hem pogut “gaudir” de 4 dies en un resort costejat per l’Institut, amb menges de luxe incloses! Tot plegat a suposat augmentar en un quilet la meva massa corporal, res de greu. Les cometes en el mot gaudir són no obstant més que justificables: l’entorn idíl·lic, però poc aprofitat. Durant dos dies, les hores diürnes i de sol, s’han esvaït tancats en la sala de conferencies, el que no ens ha permès gaudir de les platges generoses i poc concorregudes (com a mi m’agraden, i reclamo que se’m tregui l’estigma “d’antiplayero”, amb segons quines condicions les platges són precioses...), ni anar a fer un tomb per l’altra banda de l’illa. Així que no puc dir que he estat a Indonèsia realment, però tot és començar. La sensació amb la que em quedo és que és un país que cerc que em donarà feina, i la faré amb molt de grat, tant bé com pugui o em deixin, que els dies de festa aquí es compten!!

Ara, tot i els dies tancats a la sala de conferències, no em puc estar de dir-vos que em vaig permetre el luxe de que em fessin un massatge d’una hora amb aroma teràpia inclosa, música relaxant...mmm.... si un massatge de cap a peus (salvant únicament aquells atributs que ens atorguen al gènere masculí). L’altre luxe a destacar són les llargues passejades nocturnes per la platja, acompanyat del company d’habitació, o en solitari, observant multitud d’animalons, i gaudint una pau i tranquil·litat difícil de trobar en el dia a dia.

Indonèsia: hi tornaré!

PD: una nit vaig aconseguir que un grupet anéssim a fer un got, nit en la que vaig poder viure el que entenen com festa: el karaoke. Cada dia estic més convençut que no m’haig de dedicar a la música.

El llop esdevé gos falder.

Dues setmanes... Dues setmanes he hagut d’esperar poder veure el veritable cap del grup en acció. No voldria ser dolent, però he gaudit durant una intensa, graciosa i sorprenent hora.

Anualment es celebra una trobada de totes les seccions i grups de recerca del Institut on s’analitza les línies d’investigació que s’estan desenvolupant, i en la que es convida una representació de consellers vinguts d’Europa i Amèrica del Nord, que exposen la seva opinió i ofereixen el seu consell.

Aquesta trobada es prepara amb molt i molta cura. Els responsables de les presentacions amb els corresponents powerpoints, no són ni més ni menys que els caps, subcaps dels grups i els Doctors (jo de moment estic excusat per novell... i més val!). Totes les presentacions són revisades i discutides personalment amb al Directora de l’Institut, diríem que és la que remena les cireres i per damunt d’ella només hi ha cel... Doncs avui (10 de març) era el tron de revisió de les presentacions de hESC, el grup en el que m’he incorporat. El grup presenta 4 seccions diferents, de les quals tres (i no entraré gaire en detall) m’han agradat força, no tant sols el contingut, sinó també com han exposat la matèria. Però tothom es deu preguntar... i la quarta? Qui la feia? Si gent, la quarta ha estat la del meu cap, i realment ha estat força esgarrifós per no dir patètic!! No sé si no s’ha preparat gaire la presentació, però el que us puc assegurar és que avui hi ha una ovella esquilada més en aquest món!! Parlo seriosament, i intentant ser objectiu. No he pogut trobar un fil conductor en tota la presentació, ni sabia quina era la pregunta que tot científic es formula prèviament a desenvolupar un treball de recerca. Sinó, què és el que recerques realment? Així doncs, he pogut entendre amb més claredat com el “jefe” (si ja va entre cometes, li estic perdent el respecte potser? Ei! Però no la cordialitat i educació, que haurem de treballar junts!) desenvolupa la seva tasca de coordinar aquest grup. En poques paraules podríem dir que fa el que pot, però penso que no li aniria malament intentar instaurar un clima de participació més àmplia dins el grup, sense haver de mostrar-se com el cap. El que us puc assegurar és que em quedo molt més tranquil, i que em veig perfectament capaç de tirar endavant la meva feina, i amb més qualitat que la que he vist en alguns dels membres, el que em suposa una pau i tranquil·litat del dia a dia important.

Tornant a la reunió... el moment àlgid ha estat quan la directora cansada de fer-li correccions, finalment ha decidit abandonar temporalment el seu vol de nuddels (si per aquí es destil·la menjar en les reunions del migdia si es preveuen llargues, però aquest espectacle dona per si sol per un altre article... així que haureu d’esperar...), cosa molt poc habitual... aquesta dóna és capaç de menjar, escoltar, parlar i no si també respira o directament és sobrehumana. Un cop allunyada dels seus Nuddels li ha cardat una esbandida al jefe, que aquest no gosava ni aixecar el cap, amb la mirada fixada al portàtil, amb les orelles abaixades i la cua entre cames. Era la viva imatge del gos de l’anunci “No l’abandonis, ell mai no ho faria...” És la primera vegada que he pogut veure aquesta dona aixecar la veu. La millor frase ha estat:”Sempre fas el mateix: enganxes tots els resultats dels membres del teu grup, sense donar-li un fil conductor, ni integrar les diferents feines de les diferents seccions dins de la mateixa història, que és precisament la feina que et correspon!!”. En aquest moment he sentit un petit aire de compassió en mi, i he decidit desviar la mirada que fins al moment l’havia fixada en l’orador, per evitar que es sentís massa observat... La resposta d’ell (ho sento però no crec que sigui adequat posar noms a les figures, per si de cas... el què fa més complicada la redacció) ha estat, suposo, la que ell espera rebre dels seus súbdits: abaixar el cap sense ni tant sols plantejar-se el que se li ha transmès, prendre nota i callar. La veritat, és que fins i tot dubto que ho hagi entès realment.

Kornelia

"Don't try to understand, just try to know"

El meu supervisor i el seu grup.

"Horizontal, o vertical? Yo prefiero horizontal y a dormir a pierna suelta!!" Aquesta sentència del grup Siniestro Total em serveix per il·lustrar la pròpia concepció de com hauria de ser, no tant sols d'un grup de treball i/o investigació, sinó podent-se fer extensible a qualsevol tipus d'organització social. Vaig a situar-vos: després d'una setmana de scientist meetings, brefings, safety first, trainings,... finalment sembla que ja conec el grup de recerca en el que m'haig d'incorporar. hESC (Human Embrionic Stem Cells), per cert a petició del director del grup.

Aquest grup, com la resta dels grups del centre, es reuneix setmanalment per informar (si, si, ho dic clarament: només informar!) sobre els resultats que s'han obtingut durant la setmana. En aquests meetings hi ha d’assistir la secció del grup per complet (estudiants en pràctiques, tècnics, doctorands i doctors), en el meu cas la gent que es dedica a l’extensió de hESC per aconseguir dosis terapèutiques. Doncs, en un sol meeting ja n’hi va haver prou i suficient per assabentar-me de com s’organitza el grup, i com ja podeu intuir, consisteix en la organització més pobre i lamentable de les que s’ha pogut mai descriure en l’esdevenir d’aquest món.

–¡Mando y ordeno! –

Bé, això sempre des del meu punt de vista, segur que més d’un pensa diferent... Després d’haver estat educat en entorns de participació, on el compromís de la gent s’assoleix en base a la integració en equips de treball, i a més ser-ne un defensor a ultrança d’aquest sistema, la sorpresa (i perquè no dir-ho, la decepció) va ser majúscula. El cap (i no diré noms per evitar que un bon dia es pogués trobar davant del meu bloc i sentís curiositat pel què hi explico, però a la fotografia és el que té el polze aixecat), seu a la taula, i escolta amb una atenció més que dubtable la presentació de resultats, i en acabat pregunta ràpidament al seu assessor (el Sr Sahul d’ulleres, un expert amb el tema que els hi dona suport via videoconferència), i seguidament ordena el que s’ha de fer la setmana que ve. El debat, la discussió, els punts de vista, els anàlisis semblen que estan considerats una pèrdua de temps. Fantàstic tu! Com a mínim estic aprenent a mossegar-me la llengua i a callar (Mare, Jiorjio: us ho prometo és veritat, he après a callar!), però conseqüentment la meva implicació o sentiment d’implicació i integració en el grup és inversament proporcional a les vegades que callo. Sincerament no m’importa. He vingut a fer una feina, i la faré tant bé com pugui i sàpiga, aprenent de tothom que pugui, però sentiment en la feina... ben poc! Què hi farem? Doncs res, treballar i a finals (perdó a mitjans de mes... aquí és cobra a mitjans de mes) parar la mà: ¡Més diners per anar a veure món!

Ah! Això sí. Al jefe li ha faltat temps per repetir-me quin és l’exemple que haig de seguir. Un postdoc de la casa, i parafrasejant el diari de camp de l’amic Quiman, només és el gos de l’amo i mai serà més que això... I no ho dic perquè sigui mala persona (que sembla que no ho és), però dedueixo que deu gastar bona part del sou en pomada del tigre de tant mirar cap a terra i dir –Si senyor.- Em refereixo que la formació que rep no és completa, ja que no se li desenvolupa l’esperit crític ni la capacitat d’anàlisi, així doncs difícilment podrà esdevenir responsable d’un grup.

Per acabar, un cop acabada la reunió i degut a la meva sorpresa, comento amb un company que sembla tenir més paciència que un sant (és l’Hindú) el desenvolupament de la reunió. La única resposta que obtinc és: -Welcome to Singapore!- mentre mostra un somriure que expressa clarament un – Nanu! És el què hi ha!-. L’Hindú, dedueixo que ja cansat de la situació ha deixat la feina, i treballa a un centre que està dos cents metres de nostre.

Txals

No pateixis home, és el síndrome de l´expatriat. Aquest petit síndrome agafa de tant en tant, però no pateixis, no és perillós. Bé ho seria si fossis gallec, però com a català te cura.

George

It's a shame that the Asians don't know about drinking, I suppose you'll just have to teach them all about it!

Jiorjio

Quan et vingui al cap la pregunta " Què collons hi faig jo aquí?", recorda que "Hi sóc perquè vull, i quan vulgui torno a casa!"

Butterfly

"¡Pásalo bien, y no mires con quién!"

Hi ha coses que a tot arreu són iguals: El Sr. Fabian.

“Thank you very much for you exhaustive job and for your interest in find something regarding my budget and conditions. Perhaps, further I will need your services again.” Aquesta va ser la última frase que li vaig dirigir al Sr. Fabian via sms. El Sr. Fabian és l’agent immobiliari que el BTI (Bioprocessing Technology Institute, el centre en el que treballo) em va contactar perquè m’ajudés en la tasca de trobar pis. La nostra relació va durar aproximadament una setmana i mitja, i perquè la vaig allargar expressament per gaudir de poder “putejar” a un agent immobiliari (potser influenciat pel fet de tenir poca feina i estar avorrit), en serio, mai m’hauria pensat que hom s’ho pot passar bé d’aquesta estranya manera.

M’havia citat el dissabte 16 de febrer, davant del bloc on hi ha el pis en que estava allotjat, i va ser el primer cop que he hagut d’esperar algú (cosa molt poc habitual aquí, ¿influència dels colonitzadors anglesos?), i ni més ni menys que 20 minuts! El Sr. Fabian finalment em recull amb el seu cotxe, i es disposà a ensenyar-me les seves irrebutjables ofertes de diferents condos, apartaments i HDB flats. Els condos són apartaments més luxosos i espaiosos, amb instal·lacions com piscina o gimnàs on hi acostumen a viure els Singas amb pasta o els expats; els apartaments són pisos de prou qualitat sense serveis, i els HDB són els pisos en alçada “de batalla” per la població en general. Camí del primer condo el Sr. Fabian deixà anar una perla: “Els singapurenys som gent molt honrada, ens ho ensenyen a l’escola de petits. I aquí no hi ha corrupció!!” mentre esclata a riure de satisfacció. -Ai mare! Li dic que al meu país també ens ensenyen frases com: “que no em llepo el dit!”, “digues de que presumeixes i et diré el què et manca”, o “ que ja fa anys que m’afeito...”- entre un munt més que ara mateix no em vénen al cap. Finalment vaig decidir callar mentre un somriure se’m dibuixava sota el nas. El que li passa al Sr. Fabian és que està acostumat a tractar amb gent del nord d’europa (que junt d’Estats Units és d’on procedeixen la major part dels expats), els quals sembla que no estan acostumats als agents immobiliaris i les bombolles del mercat immobiliari, ni a tot aquesta patuleia de pirates que naveguen per aquest món. Arribant al primer destí, el lloc em resultà familiar... Resulta ser el pis d’una noia que treballa al mateix centre, i que marxa a finals de mes, el qual havia visitat personalment. Mentre ens dirigíem a la porta, aturo al Sr. Fabian i comentant-li que en aquest pis hi viu una persona que encara no ha marxat, i que no podem entrar per la cara, i que aquest pis ja l’he vist...

-No aquí no hi viu ningú!- Diu amb total seguretat el Sr. Fabian, el suposat agent honrat...

- I les sabates de la porta, són de ningú?- Li contesto amb la evidència dels fets. Moment en que se li dibuixa una cara de qui no entén res, tot plegat una gran actuació teatral, però aquesta cara ja li he vist varies vegades al Tiet Quimet...

- El pis està buit.- Insisteix...

- Aquí hi viu la Nadja de Dinamarca, i marxa el dia 26...- vaig insistir mentre començava a recular cap a la porta del bloc, amb una cara de “em vols prendre el pèl o què? Neng! Que vinc de les Espanyes!!”

Finalment, l’obsessió del Sr. Fabian es centrà en saber qui m’ha ensenyat el pis, suposo en busca de la possibilitat que hagués consultat algun altre agent... finalment per atenuar la situació li explico els fets tal i com van succeir, i ens disposem a seguir el nostre recorregut (per desgràcia haig de trobar pis en una setmana... així que el que pugui veure serà de valuosa informació), això sí, sentint un parell de perles més de part del Sr. Fabian.

-Aquí jo seré el teu agent, i qualsevol problema que et surti només m’ho has de dir i jo te’l resoldré, perquè no te’n pots refiar de qualsevol agent!- I jo que pensava que a l’escola els ensenyaven a ser honestos... vaja home! Ara resulta que ja no tant... Un cop ja dins del cotxe, em comentà que el preu del pis és de 2500 $SNG (uns 1250 euros), quan la Nadja pagava 2200$SNG... Ara ens entenem! Collons honestedat havíem quedat, oi?

El dia transcorre amunt i avall de la ciutat, visitant un total de 4 pisos, res destacable o que em pugués interessar. Al final del trajecte, li vaig insinuar al Sr. Fabian si que em podia acostar a casa, cosa que acceptà sense inconvenients. La conclusió que en vaig extreure era senzilla: “no ha entès el que busco, i considerant el mes de lloguer que li haig de pagar, aquesta no és la via de trobar pis...” El que és destacable, és que tenia clar que no volia tenir negocis amb aquest paio, però segurament degut a no tenir gaires coses més que fer, vaig decidir planificar una revenja contra el “pirata honrat” ( i de rebot, venjar-me per totes les experiències viscudes en recerca d’una vivenda digne on viure... normalment poc agraïdes...). -Sí, ja ho sé el faré treballar per no res, mantenint-li la il·lusió de que em podrà pescar i que fent-li entendre que estic una mica desesperat i desorientat...- Així que de sobte li vaig deixar anar si em podia buscar alguna altra cosa més apropiada, i novament acceptà, emplaçant-nos pel dimarts següent (aquest cop em vindrà a buscar a la feina... i crec que m’haurà d’esperar ell...).

El diumenge i dilluns em vaig dedicar a visitar pel meu compte habitacions de lloguer que he trobat sense gaire dificultat a la xarxa, i en dos dies ja he trobat un lloc decent per instal·lar-me novament temporalment (no vull decidir el lloc més definitiu fins que no conegui millor la ciutat, que no és petita!!!).

Ostres el telèfon sona... –Perdoni Sr. Fabian! Ja sap com és això de la feina, que t’hi poses i no et dones compte de quina hora és...-

-Ostres! Només he aconseguit 15 minuts de retard... Més val poc que res!- Aquesta nova ronda de visites la vaig gaudir més, i em vaig interessar molt més pels pisos i les condicions, amb una cara de satisfacció destacable... Tot i estar a soles amb ell, hi va haver moments que em vaig haver d’aguantar el riure, això sí, aprofitant qualsevol gracieta seva per esclatar a riure. Aquesta situació en companyia del meu germà, o d’algun amic, segur que el Sr. Fabian ens hagués acabat abandonant en qualsevol vorera, amb el pit rebentat de riure!!

Encara ara, espero una resposta del Sr. Fabian al meu últim missatge...

Deixin sortir abans d'entrar...

Bé, a primer cop d’ull sembla fàcil d’entendre, i és una sentència que tothom sap ubicar fàcilment. Sí, efectivament es tracta de la clàssica frase que hom pot trobar en tots els accessos dels transports públics. Aquí, a Singapore, no són menys. Ara, de tenir al frase escrita a la porta del metro (aquí dit també MRT, que al principi em pensava que deien “eh, Marti!”, si efectivament l’idioma encara no el tinc ben afinat...), al que et pots trobar en la realitat hi ha una gran distància. La primera vegada que em disposava a agafar el transport públic, casi em quedo sense poder baixar en l’estació desitjada, arrossegat per una allau de gent que entrava, segurament magnificat per ser hora punta i una estació principal. Finalment vaig poder baixar, tot i que una mica indignat, i no sense dedicar un esforç considerable entre “sorrys” i “excuse me”...

Després tot es qüestió d’observar, estudiar i aprendre. Ara ja no em passa més. Quan l’estació està a punt d’aparèixer per les finestres del vagó, un agafa aire, omple els pulmons i es prepara: “ppssshhhh” s’obren les portes del comboi, hom emprèn una posició en busca d’una percussió (pels no coneixedors del Rugby, consisteix en progressar frontalment amb una posició corporal semi de perfil, mostrant l’espatlla per davant, amb el cos incliant i el cap lleugerament abaixat per evitar un perjudicial impacte a la cara), i sense mirar gaire qui hi ha per davant, avançar a pas decidit fins l’apreciat objectiu assolir sortir del tren... Per sort, els xinesos no són una raça que destaqui pel seu volum corporal!! Potser el Govern de Singapore (que ho preveu tot i pensa per tothom) ha dotat les andanes amb unes guies dibuixades al terra prou aclaridores...

Ara s’ha de dir que el transport públic en aquest país funciona i funciona bé. Menys quan l’autobús passa dos minuts abans de l’hora prevista... Amb cara d’il·lús, des d’una illa de cases de distància veus com perds el bus del mati. No pot ser! Comproves l’hora... però si falten 2 minuts!! Tot apunta que hi ha costums mediterranis que haurem d’abandonar, aquí no hi ha lloc per “l’ultima hora”. Interessant és també el sistema tarifari i de pagament: consisteix en una targeta magnètica que la recarregues amb la quantitat desitjada, i en comptes de passar la clàssica targeta de cartó, amb les conseqüents cues que es generen ( i parlo del nostre País), només s’ha de passar la cartera per sobre el detector, i ale! Cap dins! Al baixar repeteixes l’operació, i segons el recorregut que hagis fet es descompte la quantitat establerta mentre que et mostren en la pantalleta el cost del trajecte i el saldo restant. Encara no he observat cap indici de cua, ni tampoc ningú que es coli.