Monotonia

La monotonia: uniformitat i invariabilitat en el estil de vida. Aquesta podria ser una definició prou acceptada popularment (vaja és el que diu Wikypedia!!).

D’alguna manera o altra, tothom intenta fugir de la monotonia en que la vida pot caure, però l’estil i la manera són absolutament diferents per a cadascú. Sorprenentment, quan de canalla es parla, sempre s’intenta establir una monotonia per tal que els nadons i infants puguin adaptar-se al dia a dia i s’hi trobin còmodes. També, després d’una temporada una mica boja i cansada d’anar amunt i avall, i de dormir poc, un frisa per tornar la monotonia per recuperar les forces perdudes... (Que sí! Que a mi m’ha passat aquí a SNG!!). Però perquè fugir de la monotonia? Està acceptat que porta a l’avorriment i pot desembocar en desajustos emocionals, o simplement el sentiment de desaprofitar el regal del fet de viure aflora... bé almenys és el que a mi em passa!! (Em sembla que necessito l’ajuda d’algun psicòleg per escriure aquest article. Bé ho deixarem com a opinió personal).

Com mantenir la flama de la vida encesa, sense sentir que un s’apaga, sembrant de màgia pròpia existència? Aquesta ha estat, és i serà una de les preocupacions en el meu dia a dia... Malauradament encara no en sé el secret, però continuaré caminant en busca d’alguna resposta. Potser ara us pregunteu d’on li surt la palla mental ara aquest nanu? Bé deixeu-me que us descrigui la font d’inspiració: a Biopolis hi ha un servei de “shuttle bus” (bus llençadora) que fa un petit recorregut entre Biopolis i zones del voltant amb serveis diversos. Doncs bé, un dels conductors d’aquests busos, un senyor d’uns 40 i pocs, gras, gras, amb l’espai justet per moure el volant, que fa el recorregut que té atorgat cada dia unes 25 vegades... Aquest home em va fer despertar una mica. Aquest home en qüestió, a sobre vesteix sense possibilitat de variació una gorra vermella que ja té la forma del seu cap. Sí, cada dia. Almenys se la podria canviar cada setmana, per variar una mica!! Em vaig intentar imaginar la meva vida al seu lloc, i un espant terrible va sacsejar-me!

Una cosa que aquest viatge m´ha permès conèixer és que la monotonia té moltes cares, i que els tòpics no són certs. Per exemple, això de que viatjar arreu del planeta és el més apassionant del món, pot ser no del tot cert. He conegut persones atrapades en el viatge, on el viatge s’ha transformat en la seva monotonia, on la por a parar en alguna contrada, on l’absència de “casa”, de “la teva gent” fa que no pertanyin enlloc. No poden parar de viatjar, i no deixa de ser un altre conductor d’autobús amb la gorra vermella. El que vull dir és que es pot portar una vida “normal” sent no monòtona, que no cal ser el superespecial o més estrany que el participant al concurs de “a ver quien es el mas raro!”.

Com deia el secret encara no el conec, però els ingredients que crec que no poden fallar són tenir gent a qui estimes al voltant, il·lusions i projectes, causes que et permetin somniar amb una realitat politico-social diferent i que et permeten implicar-t’hi i treballar, el sentit de la lluita i la no conformitat, no deixar-se vèncer per la por o la mentida, no tenir por a la vida, poder aprendre alguna cosa nova cada dia... Insisteixo: continuo caminant en busca del demà. Potser el més que emprat concepte de Camí d’Itaca es torna a fer realitat...

Sort en el vostre intent!