El meu supervisor i el seu grup.

"Horizontal, o vertical? Yo prefiero horizontal y a dormir a pierna suelta!!" Aquesta sentència del grup Siniestro Total em serveix per il·lustrar la pròpia concepció de com hauria de ser, no tant sols d'un grup de treball i/o investigació, sinó podent-se fer extensible a qualsevol tipus d'organització social. Vaig a situar-vos: després d'una setmana de scientist meetings, brefings, safety first, trainings,... finalment sembla que ja conec el grup de recerca en el que m'haig d'incorporar. hESC (Human Embrionic Stem Cells), per cert a petició del director del grup.

Aquest grup, com la resta dels grups del centre, es reuneix setmanalment per informar (si, si, ho dic clarament: només informar!) sobre els resultats que s'han obtingut durant la setmana. En aquests meetings hi ha d’assistir la secció del grup per complet (estudiants en pràctiques, tècnics, doctorands i doctors), en el meu cas la gent que es dedica a l’extensió de hESC per aconseguir dosis terapèutiques. Doncs, en un sol meeting ja n’hi va haver prou i suficient per assabentar-me de com s’organitza el grup, i com ja podeu intuir, consisteix en la organització més pobre i lamentable de les que s’ha pogut mai descriure en l’esdevenir d’aquest món.

–¡Mando y ordeno! –

Bé, això sempre des del meu punt de vista, segur que més d’un pensa diferent... Després d’haver estat educat en entorns de participació, on el compromís de la gent s’assoleix en base a la integració en equips de treball, i a més ser-ne un defensor a ultrança d’aquest sistema, la sorpresa (i perquè no dir-ho, la decepció) va ser majúscula. El cap (i no diré noms per evitar que un bon dia es pogués trobar davant del meu bloc i sentís curiositat pel què hi explico, però a la fotografia és el que té el polze aixecat), seu a la taula, i escolta amb una atenció més que dubtable la presentació de resultats, i en acabat pregunta ràpidament al seu assessor (el Sr Sahul d’ulleres, un expert amb el tema que els hi dona suport via videoconferència), i seguidament ordena el que s’ha de fer la setmana que ve. El debat, la discussió, els punts de vista, els anàlisis semblen que estan considerats una pèrdua de temps. Fantàstic tu! Com a mínim estic aprenent a mossegar-me la llengua i a callar (Mare, Jiorjio: us ho prometo és veritat, he après a callar!), però conseqüentment la meva implicació o sentiment d’implicació i integració en el grup és inversament proporcional a les vegades que callo. Sincerament no m’importa. He vingut a fer una feina, i la faré tant bé com pugui i sàpiga, aprenent de tothom que pugui, però sentiment en la feina... ben poc! Què hi farem? Doncs res, treballar i a finals (perdó a mitjans de mes... aquí és cobra a mitjans de mes) parar la mà: ¡Més diners per anar a veure món!

Ah! Això sí. Al jefe li ha faltat temps per repetir-me quin és l’exemple que haig de seguir. Un postdoc de la casa, i parafrasejant el diari de camp de l’amic Quiman, només és el gos de l’amo i mai serà més que això... I no ho dic perquè sigui mala persona (que sembla que no ho és), però dedueixo que deu gastar bona part del sou en pomada del tigre de tant mirar cap a terra i dir –Si senyor.- Em refereixo que la formació que rep no és completa, ja que no se li desenvolupa l’esperit crític ni la capacitat d’anàlisi, així doncs difícilment podrà esdevenir responsable d’un grup.

Per acabar, un cop acabada la reunió i degut a la meva sorpresa, comento amb un company que sembla tenir més paciència que un sant (és l’Hindú) el desenvolupament de la reunió. La única resposta que obtinc és: -Welcome to Singapore!- mentre mostra un somriure que expressa clarament un – Nanu! És el què hi ha!-. L’Hindú, dedueixo que ja cansat de la situació ha deixat la feina, i treballa a un centre que està dos cents metres de nostre.